Opinió

Que no marxin

No som capaços de generar les condicions per tal que els millors, els més capaços i decidits, retornin una part del que han rebut actuant de motors de creació d'ocupació i riquesa

Estem a mit­jan mes de maig i, com cada any per aques­tes dates, entrem a la recta final del curs a les uni­ver­si­tats. Els estu­di­ants aca­ben les clas­ses i pre­pa­ren ja els exàmens fent plans pels mesos de vacan­ces, men­tre els alum­nes dels últims cur­sos miren més enllà i s'inter­ro­guen sobre quin ha de ser el pro­per pas que han de fer: con­ti­nuen estu­di­ant, ampli­ant conei­xe­ments i currículum, o s'enfron­ten a un repte que sem­bla avui gai­rebé impos­si­ble, com és el de bus­car feina.

Tot nou cicle vital sem­pre està ple d'inter­ro­gants, i en aquest cas, tant per la importància del moment biogràfic en què es pre­senta com pel con­text de crisi en què es pro­du­eix, són molts els joves que ja no viuen amb tanta angoixa les pro­ves finals com el que els espera després. Una part d'aquest neguit és fruit de la per­cepció i una altra, de les estadísti­ques. Les xifres afir­men que l'atur juve­nil a casa nos­tra està per sobre del 50% i això genera un des­encís evi­dent. Ara fa un any el Con­sell de Tre­ball, Econòmic i Social de Cata­lu­nya (CTESC) pre­sen­tava un informe en el qual afir­mava que aquesta és una qüestió estruc­tu­ral i no con­jun­tu­ral. És per això que la deso­cu­pació juve­nil es dis­para, i fins i tot es duplica, en temps de crisi. Això passa, entre d'altres coses, perquè hi ha una part molt impor­tant de nois i noies amb molt baixa for­mació i no n'hi ha gai­res amb estu­dis de for­mació pro­fes­si­o­nal. La cosa és ben dife­rent en el cas dels uni­ver­si­ta­ris. L'Estat espa­nyol té un per­cen­tatge supe­rior al 30% de lli­cen­ci­ats supe­ri­ors, per sobre de la mit­jana dels estats de la Unió Euro­pea. Tot i que s'ha qua­dru­pli­cat el nom­bre d'atu­rats entre els titu­lats uni­ver­si­ta­ris en els últims qua­tre anys, aquests són tot just una mica més del 14% del total dels que aca­ben els estu­dis i bus­quen feina. Les males notícies sobre l'ocu­pació a casa nos­tre tenen el con­tra­punt de les infor­ma­ci­ons que apun­ten que cada cop són més els països dis­po­sats a incor­po­rar talent que vin­gui de fora; l'únic requi­sit que dema­nen és una alta qua­li­fi­cació.

La com­petència en l'àmbit uni­ver­si­tari ha fet que en molts casos s'hagi apos­tat per fer creure –i fins i tot donar-hi publi­ci­tat– que deter­mi­nats plans d'estudi són una mena de garan­tia per acon­se­guir una alta ocu­pa­bi­li­tat labo­ral. Pot­ser això és cert, però ine­vi­ta­ble­ment cada vegada menys. Fins i tot es pot afir­mar, en ter­mes gene­rals, que tot i que podem afir­mar que és posi­tiu en si mateix els esforços que es fan per tal que uni­ver­si­tat i empresa vagin cada cop més coor­di­na­des, això no solu­ci­ona de forma defi­ni­tiva els pro­ble­mes dels uns i dels altres. En aquest sen­tit val a dir que la pla­ni­fi­cació és necessària, però en ella mateixa és insu­fi­ci­ent. Fa ben poc ens pre­o­cu­pava la capa­ci­tat per gene­rar pro­fes­si­o­nals de l'àmbit de la salut per la capa­ci­tat d'expor­tar infer­mers i infer­me­res i la neces­si­tat d'impor­tar met­ges, i les noves pla­ces cre­a­des per donar res­posta a aquesta situ­ació no podien anti­ci­par el debat sobre la sos­te­ni­bi­li­tat del model i les difi­cul­tats econòmiques que se'ns venien a sobre.

La for­mació és la millor inversió de futur que podem fer com a soci­e­tat i de pre­sent com a indi­vi­dus. L'aposta per la millora de la for­mació pro­fes­si­o­nal és abso­lu­ta­ment necessària per superar aquest dèficit estruc­tu­ral que denúncia el CTESC, i la for­mació uni­ver­sitària, per asso­lir el grau d'excel·lència impres­cin­di­ble per ser veri­ta­ble­ment com­pe­ti­tius de forma sos­tin­guda. Des d'un punt de vista de sis­tema pro­duc­tiu, l'aposta de gua­nyar com­pe­ti­ti­vi­tat a còpia de reduir cos­tos i sala­ris té un límit, men­tre que aque­lla que té com a motor de millora la inno­vació en els pro­duc­tes i en els sis­te­mes de pro­ducció té un àmbit il·limi­tat de crei­xe­ment.

Cada cop són més els joves que es plan­te­gen el seu futur lluny d'aquí. Si volem veure el got mig ple valo­ra­rem que aques­tes deci­si­ons per­so­nals demos­tren que hi ha prou empenta per no atu­rar-se davant de les difi­cul­tats i prou ini­ci­a­tiva per bus­car les opor­tu­ni­tats allà on es pre­sen­tin. Però això no deixa de sig­ni­fi­car un fracàs que ens demos­tra que no som capaços de gene­rar les con­di­ci­ons per tal que els millors, els més capaços i deci­dits, retor­nin una part del que han rebut actu­ant de motors de cre­ació d'ocu­pació i riquesa.

Una de les grans apos­tes per millo­rar la for­mació dels nos­tres joves ha de ser –i és, en alguns casos– dotar-los de les capa­ci­tats necessàries per tirar enda­vant els seus pro­pis pro­jec­tes. Però això no ser­veix de gaire res si no ve acom­pa­nyat de veri­ta­bles polítiques de suport i impuls als empre­ne­dors. Ni les evi­dents difi­cul­tats per acce­dir al crèdit o a altres for­mes de finançament ni un entorn fis­cal cada cop més asfi­xi­ants són con­di­ci­ons ade­qua­des perquè això passi. Si no som capaços de modi­fi­car-ho, no només hau­rem d'enten­dre la fugida de cer­vells, sinó que fins i tot l'hau­rem d'incen­ti­var.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.