Pluja (literària) de sang

En Josep­mi­quel Servià (i Figa, de part materna), pas­tat davant la mar de Palamós, és un home pro­teic, durant anys atípic i, a hores d'ara, pro­totípic d'un món que s'ha anat des­com­po­nent, però que cerca des­es­pe­ra­da­ment una nova cul­tura que l'iden­ti­fi­qui. Com aquell qui no fa res, ja es deu acos­tar a la setan­tena, vull dir que dis­posa d'un bagatge vital que li ha permès fer mol­tes coses en els camps de la lite­ra­tura, el peri­o­disme, la política i l'art de la bohèmia, de bona part de les quals he estat tes­ti­moni.

Ara mateix, de fa uns mesos, ha ree­di­tat, per ter­cera vegada en qua­ranta anys, el seu lli­bre pri­me­renc, Pluja de sang. 7 nar­ra­ci­ons dels 70 (Ed. Dul­xem), ara en edició revi­sada, volum que va que­dar fina­lista al premi Víctor Català (Festa Literària de Santa Llúcia, Lleida, 1975) i que va obte­nir el premi Pinya de Rosa de nar­ra­tiva. La pri­mera edició d'aquest aplec de con­tes va rebre al seu moment el suport entu­si­asta d'un grup qua­li­fi­cat d'escrip­tors, entre els quals cal des­ta­car Avel·lí Artís-Gener, Tísner, Pere Cal­ders, Carme Riera o Miquel de Palol, i també de crítics com ara Josep Faulí i Josep Amet­ller, del qual, fa anys, no se sent a par­lar, i és una llàstima, perquè sem­pre havia escrit papers molt afi­nats.

Sigui com sigui (i a més del que vaig escriure sobre Josep­mi­quel Servià, l'any 1976, en el meu lli­bre de retrats Home­nets cata­lans), també jo vol­dria afe­gir algu­nes con­si­de­ra­ci­ons sobre el que va repre­sen­tar el seu lli­bre iniciàtic en el pano­rama de la jove nar­ra­tiva cata­lana (lla­vors repre­sen­tada per Bal­ta­sar Por­cel i Terenci Moix) dins la qual començaven a pren­dre la paraula gent com ara Josep M. Sonn­tag, Josep Alba­nell, Biel Mes­quida i el mateix Servià, i sobre la fusió de lite­ra­tura i vida que ha supo­sat l'experiència humana d'aquest nou home­not empor­danès.

En efecte, si hagués nas­cut quinze o vint anys abans, Josep Pla l'hau­ria incor­po­rat a la llista. Ara podria caure en el tòpic de les pode­ro­ses indi­vi­du­a­li­tats giro­ni­nes o empor­da­ne­ses, però no hi cauré, perquè n'he cone­gut d'altres –d'igual­ment pode­ro­ses– de la banda del Segre, de l'Ebre, del Fran­colí o de qual­se­vol rie­rol o tor­rent.

El que És clar, d'en Josep­mi­quel Servià, és que va néixer per a l'expansió, la cor­di­a­li­tat i la gene­ro­si­tat ver­bal (ves­sada en mul­ti­tud de tertúlies, fixes o espontànies), unes vir­tuts que el van por­tar (seguint el mot de Pla) al do de l'entre­gent, és a dir, a aque­lla lite­ra­tura oral tan pròpia del nos­tre poble de xafar­ders, xer­ra­me­ques i curi­o­sos dels deta­llets. Aquesta sim­fo­nia ver­bal d'arrel mari­nera, que ell va apren­dre a peu de moll i de car­rer, va veure que era bona per ser lite­ra­tu­rit­zada, però en comp­tes de que­dar-se amb els aspec­tes més banals o folklòrics del relat popu­lar, va incor­po­rar a la rea­li­tat con­tada tota la sang cre­a­tiva que bullia al seu inte­rior jovençà.

I aquesta sang cre­a­tiva és la que es per­cep en el seu Pluja de sang, uns tex­tos que por­ten la marca dels crítics dels pri­mers anys de la dècada dels setanta (en rea­li­tat, ara veiem que totes les èpoques històriques han estat crítiques), quan els desit­jos intes­ti­nals (no sem­pre pacífics) de tota una gene­ració, la seva, ja s'havia revol­tat arreu d'Europa, després de gai­rebé trenta anys de sot­mesa i sub­misa soci­e­tat occi­den­tal, con­for­mada amb el ranxo del con­sum asse­gu­rat.

Amb el títol escan­dalós de Pluja de sang (pre­mo­ni­tori, perquè del cel sem­bla caure aquest líquid ver­mell), Servià venia a fer-nos saber la seva pròpia revolta, a la qual acu­di­rien alguns altres joves, i a dema­nar-nos la que calia fer con­tra unes estruc­tu­res que per­me­tien la hipo­cre­sia social, el ferotge indi­vi­du­a­lisme con­su­mi­dor, la segre­gació clas­sista i l'uni­for­misme cul­tu­ral i polític.

Con­tra aques­tes for­mes deri­va­des del capi­ta­lisme més repug­nant (agreu­ja­des, en el cas català i espa­nyol, per la caixa mortuòria fran­quista), la revolta (literària i per­so­nal) de Servià ha con­sis­tit a mos­trar que la pulsió sanguínia, que hau­ria de por­tar a la vida, pot con­duir fàcil­ment a la des­trucció. Els seus relats –que con­te­nen esce­nes que, per extre­mes, sem­blen impos­si­bles– són el con­tra­punt a unes rela­ci­ons per­so­nals esta­bor­ni­des, si més no fins ara, pel bany maria de les con­for­mi­tats con­ven­ci­o­nals.

Val la pena revi­sar aquests con­tes, com la resta de la seva obra nar­ra­tiva, poètica i biogràfica (amb lli­bres dedi­cats a Gabriel Fer­ra­ter i Lluís Llach, el seu paisà i veí de Ver­ges, dos refe­rents, també tren­ca­dors) i, si pot ser (cosa no pas difícil), tro­bar-lo en la seva salsa de l'Ate­neu Bar­ce­lonès, on –tal­ment un Fran­cesc Pujols res­sus­ci­tat– podríem dir que actua com el novè Savi de Grècia, si con­si­de­rem que el vuitè, com ell mateix va qua­li­fi­car-lo, era l'huma­nista, filòsof i mes­tre seu, el fran­cosuís Denis de Rou­ge­mont (1906-1985).