Opinió

La necessitat de la certesa

Les persones volen
parar el patiment
de veure cada dia
que tot es deteriora

La passió amo­rosa es mou de manera inversa a la segu­re­tat, l'esta­bi­li­tat i la pre­vi­si­bi­li­tat. L'amor esta­ble es con­ver­teix a poc a poc en afecte i la manca d'inse­gu­re­tat, de temor a per­dre l'amor de l'altre, mina la passió. És per això que els amants neces­si­ten la per­ma­nent cer­tesa de l'amor de la seva pare­lla sense saber que en la recerca d'aquesta segu­re­tat, si la tro­ben, hi ha, a la llarga, la mort de la mateixa passió. Cer­ta­ment aquesta inse­gu­re­tat ha estat espe­ci­al­ment fèrtil com lla­vor de l'art, espe­ci­al­ment en lite­ra­tura.

És aquest sen­ti­ment subli­mat a l'extrem el que ha por­tat, en religió, al mis­ti­cisme, a l'amor arra­va­tat, ini­ma­gi­na­ble en reli­gi­ons que, a diferència de la cris­ti­ana, des­hu­ma­nit­zen el déu i allu­nyen i for­ma­lit­zen l'amor del cre­ient per la divi­ni­tat trans­for­mant-lo de fet en res­pecte, sot­me­ti­ment o con­tem­plació. El mis­ti­cisme és incom­pa­ti­ble amb l'isla­misme o el budisme. En política, sobre­tot si aquesta es viu amb passió perquè s'aspira a objec­tius radi­cals i trans­for­ma­dors, hi ha una simi­lar neces­si­tat de cer­tesa per part dels ciu­ta­dans, de saber el resul­tat final, sigui aquest la victòria en la guerra, la lluita política con­tra la dic­ta­dura, el final d'una crisi que tot ho arrasa o l'asso­li­ment de la inde­pendència pròpia.

Hi ha opor­tu­ni­tats en què asse­gu­rar el futur i per tant expli­car-lo sig­ni­fica expli­ci­tar com s'hi arriba, quin és el camí a seguir, és a dir fer pública la tàctica i pot­ser fins i tot l'estratègia, i això està en con­tra­dicció amb el que és pru­dent per tenir èxit. L'estratègia es té però no s'explica i la tàctica es té i es fa creure que la pròpia és la contrària a la que es prac­tica. És aquest, doncs, un equi­li­bri difícil perquè fins a un cert punt cal fer una cosa i la contrària, donar cer­tesa de l'èxit als pro­pis i no des­ve­lar les inten­ci­ons als que ens com­ba­ten.

Deia un peri­o­dista que el govern de la Gene­ra­li­tat està, en les seves pròpies parau­les, “ges­ti­o­nant la der­rota” des de les elec­ci­ons del novem­bre pas­sat, en què CiU no va acon­se­guir la majo­ria que pre­te­nia i va per­dre de manera sig­ni­fi­ca­tiva suport elec­to­ral. Con­si­de­ra­ria el govern que la pèrdua de con­fiança de l'elec­to­rat l'exo­ne­ra­ria en gran manera de l'èxit en acon­se­guir la cele­bració del referèndum d'auto­de­ter­mi­nació i en defi­ni­tiva la inde­pendència, que és la tasca que lliu­re­ment s'ha autoim­po­sat pel que entén va ser el man­dat que es deri­vava “de la volun­tat del poble” després de la mas­siva mani­fes­tació de l'11 de Setem­bre. El govern ges­ti­o­na­ria en aquest cas la der­rota perquè en el fons i en última instància sap que els objec­tius que s'ha autoim­po­sat són a la pràctica inas­so­li­bles. El poble “for­mat per cata­lans essen­ci­al­ment indi­vi­du­a­lis­tes” que miren més per ells matei­xos que pel bé del país “ens han por­tat a una situ­ació que és pràcti­ca­ment imma­ne­ja­ble” en no ator­gar una necessària majo­ria a un govern que sor­tit de las urnes havia de con­duir el procés de manera èpica i indis­cu­ti­ble. Era una pos­si­bi­li­tat, però per dife­rents raons –no es pot negar que n'hi havia– la ciu­ta­da­nia va donar el seu vot en funció de les seves pre­ferències, aquí hi va haver poques sor­pre­ses, i din­tre d'una mateixa opció política, a aquells que li merei­xien més con­fiança, és a dir a aquells que pen­sava que farien allò que pro­me­tien i no dilui­rien les aspi­ra­ci­ons del poble, o com a mínim de part del poble, expli­cant per dife­rents raons que això que es volia i s'havia com­promès com objec­tiu comú era de fet impos­si­ble i enca­par­rar-s'hi “era per­dre el temps i mal­gas­tar ener­gies”. La pre­gunta que cal fer-se és, si la infor­mació del peri­o­dista fos certa (?): pot el govern con­duir un procés tan deli­cat i com­plex com el que s'ha autoim­po­sat si no creu fer­ma­ment en l'èxit final de la ini­ci­a­tiva?, no és un risc exces­siu frus­trar les espe­ran­ces d'una part sig­ni­fi­ca­tiva de la població?

Europa navega cap Al no-res, és impos­si­ble resol­dre els pro­ble­mes de la nos­tra pro­fundíssima crisi econòmica sense reconèixer els errors come­sos, per esme­nar-los. Aquesta crisi té una extensió i una pro­fun­di­tat com mai n'hem tin­gut cap en el temps de dues gene­ra­ci­ons; hem d'anar als lli­bres d'història, com diu Joaquín Almu­nia, per tro­bar-ne una d'igual. Ni cap govern naci­o­nal ni el nos­tre limi­tat govern euro­peu han tin­gut fins ara la intel·ligència política, el coratge o la cre­di­bi­li­tat per expli­ci­tar públi­ca­ment qui­nes són las cau­ses del pro­blema i, per tant, qui­nes son las solu­ci­ons. És frus­trant per a la ciu­ta­da­nia que per­cep que hi ha solu­ci­ons, que es mobi­lit­zen en altres geo­gra­fies, els EUA i el Japó; però a Europa, veure que tot empit­jora, que cada dia més per­so­nes per­den drets, cosa que fa més fràgil la seva esta­bi­li­tat fami­liar i per­so­nal, que s'empo­brei­xen, men­tre els polítics naci­o­nals i euro­peus els expli­quen que han tenir paciència i han d'estar pre­pa­rats per a un recor­re­gut d'anys que en cap cas porta a recu­pe­rar el que tenien perquè se'ls explica que mai el futur serà com el pas­sat....

La ciu­ta­da­nia neces­sita la cer­tesa d'on porta tot això; es pot accep­tar per­dre drets, viure pit­jor, però cal saber què és allò que en cap cas per­drem perquè hi ha mane­res d'evi­tar-ho, perquè ens podem orga­nit­zar per con­ju­rar el que és més greu mal­grat la duresa de la situ­ació. Les per­so­nes volen parar el pati­ment de veure cada dia que tot es dete­ri­ora, i l'única cer­tesa és saber que avui és millor que demà però també que la degra­dació no té límit perquè a dar­rere de cada pro­blema que pas­sem sense resol­dre del tot, ens en tro­bem un altre més gran que no atura la gra­ve­tat del pre­sent, sinó que l'agreuja. En un cas cal asse­gu­rar que per una via o altra els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya podran triar si volen que Cata­lu­nya con­tinuï essent part o no d'Espa­nya, neces­si­ten saber que la decisió serà seva, que els seus gover­nants no ges­ti­o­na­ran la der­rota perquè no hi haurà der­rota en l'aspi­ració, hi haurà lliure elecció. En l'altre, que Europa esde­vindrà una unió política via una fede­ració, que tin­drem un govern euro­peu amb un pres­su­post fede­ral i amb un banc cen­tral i un tre­sor en el qual el finançament del deute serà comu­na­lit­zat.

L'alter­na­tiva serà una pro­funda frus­tració cata­lana i un enfron­ta­ment ina­ca­ba­ble amb Espa­nya, pot­ser fins i tot un tren­ca­ment social i polític a Cata­lu­nya. Quan a Europa, serà la fi de l'euro i el retorn a la política de l'equi­li­bri de poder.

Cata­lans i euro­peus neces­si­ten la cer­tesa que això serà així per limi­tar l'angoixa. L'angoixa és patir el pre­sent i témer pel futur, no hi ha res pit­jor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.