Bombardeig

L'Emma Vila­ra­sau i la Míriam Iscla estan fantàsti­ques, el text de Pere Riera és intens, diver­tit i emo­ci­o­nant, la posada en escena és molt atrac­tiva, amb moments real­ment bri­llants. Bar­ce­lona, l'obra que s'està repre­sen­tant a la sala gran del Tea­tre Naci­o­nal, és un espec­ta­cle en majúscu­les que acaba amb el públic dem­peus i una gran ovació. I, tan­ma­teix, quan hi ets, quan has vibrat amb aques­tes tres hores de tea­tre, quan t'has sen­tit impul­sat a aixe­car-te del seient i cri­dar “bravo”, tens la cer­tesa que ni tu ni la resta del públic no esteu aplau­dint l'elenc, ni l'esce­no­gra­fia, ni el direc­tor. Ente­neu-me: sí que els aplaudíem, però perquè la seva feina –excel·lent– s'havia posat al ser­vei d'una emoció que va més enllà del fet tea­tral. Jo, per­so­nal­ment, aplau­dia la meva àvia Carme, que mai no va poder sen­tir xiu­lets, encara que fos­sin dels petards de Sant Joan, sense empal·lidir i començar a tre­mo­lar. I el seu home, el meu avi Antoni, que l'any 39 es va que­dar a l'inte­rior del mas on vivien refu­gi­ats, als afo­res de Figue­res, men­tre els altres sor­tien al car­rer a salu­dar els sol­dats i cele­brar el final de la guerra. I la meva àvia Maria, que recor­dava entre ria­lles aque­lla bai­xada al refugi, quan va per­dre la saba­ti­lla a mitja escala i tot­hom xis­clava perquè la deixés enrere i ella va deci­dir que no volia anar des­calça d'un peu. I si jo vaig pen­sar en els meus avis, ima­gi­neu els espec­ta­dors de família bar­ce­lo­nina, que deuen haver sen­tit expli­car cent vega­des els bom­bar­de­jos del març del 38, que pot­ser hi van per­dre algú. A la sala gran del Tea­tre Naci­o­nal, Bar­ce­lona posa tot­hom dem­peus, aplau­dint picant fort les mans, amb una con­tundència emo­ci­o­nada, aplau­dint els nos­tres pares, avis i besa­vis, tots els que van viure una guerra i van haver d'encai­xar el sotrac emo­ci­o­nal que suposa. Les seves vides inter­rom­pu­des, el seu món girat de l'inrevés, les acti­tuds mise­ra­bles, les heroi­ques, les decep­ci­ons, el fàstic. I aquell sen­ti­ment vague però cert: hi ha una altra mena de bom­bar­deig, pro­jec­tils que no escla­ten però escla­fen, atacs que no ensor­ren edi­fi­cis però vul­ne­ren els pilars de la nos­tra soci­e­tat, sorolls que no es mesu­ren en deci­bels però que tapen el diàleg. I nosal­tres, els cata­lans del 2013, també neces­si­tem coratge i resistència.