Inòpia

Què dir que no resulti obvi en una democràcia occidental? Si és que això fos una democràcia occidental i avui les democràcies es cuidessin d'omplir-se veritablement de contingut. Què dir que no sigui una pèrdua reiterada de temps, que no sigui un parlar de preàmbuls, de fonaments, de coses bàsiques que a d'altres bandes es donarien per sabudes i fetes? Doncs, segurament, no es pot afirmar res que no estigui esquitxat una mica de tot això. Però cal dir-ho perquè, si no, fa l'efecte que arribarà un punt que ens donaran gripaus per esmorzar, gripaus per dinar i gripaus per sopar i també gintònic de gripaus i ens els empassarem amb una placidesa esbalaïdora. “Oh, quin regust que li dóna, aquest gripau, al gintònic!” “Quina finezza, aquest coulis de gripau!” “Caram, quina dolçor, aquests ulls de gripau aclaparat sobre el croissant!”

Habitem un estat, anem pel món amb el passaport d'un estat que es podria dir Inòpia i ningú hi veuria la diferència. Passi, passi, ciutadà de la Inòpia. La inòpia –“pobresa, fretura”– està instal·lada permanentment, com un convidat barrut, al menjador mental de mig estat. Si no, què? Com s'entén que es donin medalles, que es condecorin i regraciïn lluitadors per a l'exèrcit nazi i tothom es quedi tan ample? Com si no passés res amb la petita circumstància que qui les dóna és el govern espanyol. I com que tant és, el ministre de l'Interior hi afegeix que eren medalles per a la reconciliació històrica. Està bé, home, que els vingui un atac sobtat de reconciliació històrica. Ara, per tant, deixaran obrir fosses comunes? Ara condemnaran la dictadura franquista? Ara jutjaran tants col·laboradors i torturadors del feixisme a l'Estat espanyol? Ara cridaran al rei d'Espanya? Ara demanaran perdó, els genocides? Mira que de vegades penses que és cansat ser català, anar-se explicant pels llocs, però encara ho és més que et vulguin espanyol d'aquesta manera.