Gavarres, Garrotxes, Alberes...

Trobo que és una feina de gran mèrit perquè, entre altres coses, s'estan recuperant per sempre uns personatges que altrament serien anònims desconeguts, es recuperen també tradicions i la memòria d'oficis desapareguts, es descobreixen i se salven històries guapíssimes que estaven condemnades a morir sota la cendra del temps, etc. Aquestes revistes (la gent en diu llibres) que abasten territoris concrets i que des de Cassà de la Selva s'escampen per la demarcació i més enllà ja constitueixen per elles mateixes un patrimoni històric i documental de gran valor. N'hem d'estar contents, perquè és un entranyable reviscolament integral o quasi d'un patrimoni ben nostre. Trobo també que ara convé més que mai conèixer-nos nosaltres mateixos per estimar-nos i valorar tot el que som, allò que tenim i d'on venim. Massa sovint estem temptats d'anar a buscar coses extraordinàries lluny de casa, i aquestes publicacions que dirigeix Àngel Madrià tenen el gran mèrit d'ajudar-nos molt a valorar allò més pròxim que viu i xarbota en els nostres pobles, en la gent que tractem a diari, en els nostres monuments i paisatges. Ja ho puc dir clar: n'estic ufanós i content, d'aquestes revistes; ho proclamo ara, aquí i allà on s'escaigui. I parlant de genialitats llunyanes, com que fa dies estic fent una rellegida massiva d'autors russos que m'havien agradat de jove, puc ben dir que aquesta publicació de les Garrotxes (i les Gavarres, i les Alberes, és clar), amb els seus tractaments tan planers, tan nostrats i tan senzillament humans, és l'encarnació pura i pelada de l'antidostoievskisme (perdonin la paraulota). Dostoievski ho fa tot a l'inrevés: escriu contes de terror angoixant, negres exàmens de consciència i apologies de contrició corsecada; tracta idiotes de prodigiosa vida i enigmàtiques figures d'assassins que es fan estimar perquè mostren penediment i compunció; manipula ànimes místiques com lliris immaculats enmig de sang, suplicis, turments i dolors; en les seves novel·les surten mares despentinades que semblen dones en l'agonia i dones agòniques que, amb els ulls xops de llàgrimes, semblen mares. I un pensament final en relació amb la lectura, ara que a Madrid han posat tant de moda parlar de nazis i de nazisme, penso que ens escandalitzem del foc que va fer Hitler amb els llibres, però avui els cremem (en general, ep!) a base de silenci i passivitat.