La memòria de la matèria

Hi ha un fet intri­gant, en el món intel·lec­tual i artístic (que sol con­fi­gu­rar el dis­curs dels can­vis soci­als): els cer­vells de pri­mera uni­o­nis­tes cata­lans, que n'hi ha, i molt bons per cert, no estan ope­ra­tius; fan algun arti­cle, algun gest, però han aban­do­nat mas­si­va­ment en mans de medi­o­cres la defensa teòrica de la uni­tat d'Espa­nya; per con­tra, els cer­vells de pri­mera sobi­ra­nis­tes, que també n'hi ha i molts, sí que s'hi mullen i un bon nom­bre són a la pri­mera línia; i són irre­ba­ti­bles, per supe­ri­o­ri­tat intel·lec­tual.

Però els alta­veus de què gau­deix el dis­curs uni­o­nista són for­mi­da­bles, i els dels sobi­ra­nis­tes en canvi tenen poca potència, amb un abast limi­tat (si féu un dia zàping, a l'hora dels noti­ci­a­ris, pot­ser us sor­prendrà l'absència de Cata­lu­nya si no es tracta d'un acci­dent de trànsit o d'una com­pe­tició en què ha gua­nyat un espa­nyol: com si no existís). De manera que, amb un dis­curs molt més ela­bo­rat i intel·ligent, la con­tesa esdevé clara­ment des­fa­vo­ra­ble per a nosal­tres.

Els exem­ples són abun­dants i molt vari­ats. Les obres artísti­ques i intel·lec­tu­als amb prou fei­nes tenen relleu, i per això tenim tanta incidència a inter­net, un camp obert on sí que hi ha igual­tat d'opor­tu­ni­tats.

Un d'aquests exem­ples: acabo de veure un docu­men­tal d'una qua­li­tat evi­dent en tots els sen­tits (artística, tècnica i científica): La memòria de la matèria, d'Albert Abril, que tan­tes pet­ja­des ha dei­xat en el món del peri­o­disme i de l'audi­o­vi­sual. Ha fil­mat, amb una sen­si­bi­li­tat exqui­sida, la vida d'una tribu de l'Ama­zo­nes, els indis Zo'è, que, d'alguna manera, ens repre­sen­ten: són la nos­tra pre­història, amb tota la seva dig­ni­tat i tota la seva puresa. No cal dir el valor que té un docu­men­tal així per a l'antro­po­lo­gia: la manera d'ali­men­tar-se, la nuesa adàmica, la igual­tat de la dona, etcètera. Però el més impor­tant és la seva alta qua­li­tat artística.

Si Albert Abril fos nord-ame­ricà, francès o fins i tot espa­nyol, en par­la­rien a la tele cada dia, no en tinc cap dubte. Nosal­tres, ai las!, només tenim el boca-ore­lla. I també la nos­tra tos­su­de­ria. Ells tenen Wert i l'ombra sinis­tra del senyor Aznar. Ai.