Hiperrealisme

En un espai televisiu que reprodueix aquest format, que s'ha posat tan de moda, d'anar a furgar en la vida quotidiana d'algú, una reportera va constatar, amb una certa sorpresa per part seva, que en els càmpings que visitava per veure qui hi havia i preguntar-los per què hi anaven, la majoria de grups familiars estaven formats per avis i néts. Els primers cuidant els segons. La majoria de respostes quan els preguntaven què els sembla aquesta situació, oscil·laven entre els que s'encongien d'espatlles i els que esbufegaven mig dissimuladament. Segur que n'hi ha molts que cuiden els fills dels seus fills encantats, d'altres ho fan per sentit de la responsabilitat o altres motius, tots vàlids, però també tenen dret a bufar, a pensar en ells. Em vaig preguntar per què la reportera no els demanava la seva opinió sobre un tema estel·lar i recurrent de sempre, però més a l'estiu: la conciliació laboral i familiar. Els avis en reben de ple els efectes col·laterals, com aquest breu treball de camp televisiu va demostrar. Els equilibris de les famílies per quadrar horaris i setmanes de vacances, especialment durant el període d'oci estiuenc, tenen gairebé sempre un punt de suport en ells. Mentre observava a la pantalla una àvia que donava menjar a un menut i una altra que preparava el dinar per als seus descendents, vaig pensar en el poder que tenen en les seves mans per poder capgirar aquestes disfuncions entre els calendaris laborals i escolars. És més: us imagineu els efectes que tindria una vaga seva, a tots els nivells? Que es posessin d'acord per deixar de fer de cangur improvisat, de taxista, de farcir-nos de productes de l'hort, d'ajudar-nos econòmicament? Potser llavors els que s'haurien d'arremangar per arreglar el que no funciona no tindrien cap més remei que fer-ho.