Les cares de la ciutat

De què par­lem quan par­lem de ciu­tats? De gent. O sobre­tot de gent, perquè també par­lem de car­rers, d'esco­les o de ser­veis sani­ta­ris. Si no fos així no ens pre­o­cu­pa­ria l'urba­nisme, no seria relle­vant l'estat dels habi­tat­ges ni el nivell dels equi­pa­ments públics. No ens enga­nyem: les pedres impor­ten. A vega­des perquè estan car­re­ga­des d'història. A vega­des perquè estan car­re­ga­des d'uti­li­tat. Però les pedres sem­pre les posa o les ha posat algú, avui o fa segles. Algú ges­ti­ona els ser­veis. Algú exi­geix que fun­ci­o­nin. Algú tre­ba­lla i con­tri­bu­eix a finançar-los.

El fotògraf Martí Arta­lejo (Salt, 1968) ha fet un tre­ball sobre la seva ciu­tat que fa una curi­osa suma: expressió artística, interès sociològic i afany rei­vin­di­ca­tiu. Són 366 retrats de ciu­ta­dans, un per dia, pre­sos al llarg de l'any 2012, publi­cats també diària­ment a inter­net, i ara con­ver­tits en un lli­bre que reu­neix totes les imat­ges (Lli­bres del Segle) i una expo­sició de caràcter antològic: Salt, pas a pas (es pot veure fins al dia 9 de juny a La Cate de Figue­res). És, de fet, la cara de la ciu­tat: un retrat coral que reu­neix les múlti­ples expres­si­ons i sen­si­bi­li­tats d'una comu­ni­tat hete­rogènia, com­plexa i dinàmica que molt sovint es rela­ci­ona només amb el con­flicte men­tre se n'oblida el caràcter obert i inte­gra­dor. Qui sap si ens cal­dria mirar més i millor Salt per enten­dre el futur. Els antics dis­tin­gien la ciu­tat física de la cívica. La nos­tra ciu­tat és l'urbs romana, de la qual deri­ven mots com ara urba­nisme. Del terme civi­tas, que no indi­cava el lloc de residència de les per­so­nes sinó la seva con­dició, en deri­ven ciu­tadà i ciu­ta­da­nia, com del terme grec polis en deri­ven política i polèmica. Arta­lejo retrata la polis, és a dir: la comu­ni­tat que com­par­teix interes­sos públics, i que debat (amb polèmica, és clar) el seu futur, sal­tencs de totes les extrac­ci­ons soci­als i de totes les ètnies, sal­tencs d'ori­gen i sal­tencs de volun­tat. Ciu­ta­dans, en defi­ni­tiva; encara que no tots ho hagin tin­gut ni ho tin­guin fàcil. Arta­lejo ha expli­cat a cop de càmera, sense neces­si­tat de fer grans fra­ses ni expli­ca­ci­ons abs­tru­ses, aquest argu­ment només apun­tat. Ho ha fet amb un objec­tiu de 50 mil·límetres (”és el que s'assem­bla més al camp de visió humà”, explica), l'experiència pro­fes­si­o­nal acu­mu­lada i una gran dosi d'intuïció, que no és pas ben poca cosa. Tres-cents sei­xanta-sis retrats que des­cri­uen una ciu­tat i són, de retruc, un auto­re­trat del fotògraf, resul­tat de la suma dels altres 366.