La victòria d'un angèlic anarquista

El títol de l'article podria semblar l'enunciat d'un enigma, ja que “angèlic anarquista” és l'encreuament de dues paraules de caràcter antònim. Però el capellà Andrea Gallo, mort el proppassat 26 de maig, es definia d'aquesta manera. I raonava amb encert el perquè d'aquest encreuament, quan era un sacerdot catòlic que acceptava jerarquies i ordres, des d'una militància absolutament pacifista, i a la vegada tenia un comportament marcat per la profunda preocupació per la injustícia, que li exigia una desviació anàrquica a favor dels oprimits. Un personatge singular fet a l'escola dels partisans italians, de vocació sacerdotal tardana, que apostà pels pobres, pels marginats, pels homosexuals, per les prostitutes, pels molts ocupants de “l'altra riba”, talment igual que el seu primer mestre, aquell que visqué i morí, fa uns dos mil anys, en terra palestina. Així es definia ell mateix i, sens dubte, així era en el seu dia a dia.

Andrea Gallo ha mort a la Gènova natal, als vuitanta-cinc anys i rodejat de la seva gent, que, en el darrer sospir, des del carrer, l'acompanyaven amb l'entranyable Bella Ciao, l'himne per excel·lència dels partisans, que també esdevingué la cançó de tancament de les assemblees de la comunitat de Sant Benet del Port, parròquia on el sacerdot acollia a tots els necessitats, catòlics o no, de la populosa ciutat. Per la història, un dels apostolats més reconeguts a tot Itàlia, plorat fins i tot pel president Napolitano que, al assabentar-se de la mort, declarà que “Gallo era un capellà molt estimat per tots, per la seva força espiritual i el compromís en les qüestions de pobresa i exclusió social”. I tothom recordava la popular figura, amb alçacoll i barret negre, complementat pel mocador vermell al coll i un irrenunciable caliquenyo a la boca, que passejava pels carrers portuaris fins altes hores de la matinada, quan ajudava als sense-sostre i les prostitutes, mentre desitjava bon dia als forners i estibadors. Com escrigué el diari La Repubblica “un capellà que feu la vida al carrer, al llindar de l'heretgia”.

Encara, en el funeral, aconseguí la darrera de les seves victòries. L'acte fou a la senyorial parròquia del Carme, d'on a l'any 1970 havia estat apartat pel cardenal Siri acusat d'afiliació comunista. Celebrà el cardenal Angelo Bagnasco, doncs, malgrat les moltes diferències, Dom Andrea era molt respectat pel seu actual cap jeràrquic. I, en el punt més àlgid del simbolisme, el transexual Vladimir Luxuria, que havia llegit una de les lectures de la celebració, s'acostà a combregar i l'arquebisbe de Gènova li donà la comunió sense oposar cap impediment, tot i reconèixer-lo.

Ala catòlica Itàlia el fet no és broma. Creients i no creients tenen un llarg debat obert sobre els signes del catolicisme, amb idees que es barregen de tal manera que és difícil saber en quin grup s'està enquadrat. No és gratuït que a Roma, aquest proper diumenge s'enfrontin en la segona volta per decidir l'alcaldia Ignazio Marino, un catòlic esquerranós i admirador de Gallo i Gianni Alemanno un dretà neofascista proper a Comunió i Alliberament, tot en una ciutat on avui la majoria de gent, fins els agnòstics, es senten franciscans. En aquesta Itàlia, el gest del cardenal i el trasexual s'ha situat de ple en una confrontació més amplia, amb els matrimonis homosexuals i l'avortament són motiu de grans acaraments ideològics, mentre una simple com el fet de si poden combregar o no els divorciats casats en segones núpcies ha esdevingut un problema de debat teològic. No fa gaire, en una de les homilies en Sant Benet del Port, Andrea Gallo recordava el president nord-americà Roosevelt, en la que ell considerava la seva frase més lloable: “l'única por a la que hem de tenir por, és la mateixa por”. En una societat mancada de valors cal mantenir la llavor de l'esperança, i Andrea Gallo l'ha alimentat amb escreix.