Molt a prop del llindar
Les reaccions generades al voltant del dret a decidir són, agradi o no, part constituent d'un debat polític primordial per al futur de la democràcia. Cal recordar aquesta evidència perquè hi ha molta gent que està abordant aquest debat d'una manera anacrònica, com si el procés que ens (pre)ocupa, amb tots els seus matisos i desenvolupaments, no estigués definint per si mateix un horitzó polític i civil. Aquest sol ser el diagnòstic extàtic de l'espanyolisme totalitari, que només es rebaixa a la carnadura concreta de la dialèctica històrica quan es tracta de conculcar drets, rubricar afusellaments, o amenaçar amb bombardejos i amb l'anul·lació de la Generalitat.
Però: ¿hi ha algú amb un mínim de senderi que pugui creure de debò que amb l'anomenat procés sobiranista només estem dins d'un parèntesi de la història i no dins d'un marcador de la història? Hi ha analistes que, confiant-t'ho tot a l'immens poder de l'espanyolisme, desempolsen vells instruments de màgia potàgia per presentar aquest debat com si aquest debat quedés en un dels marges suburbials de la història; i com si, un cop satisfactòriament tancat, poguéssim retornar exactament al mateix punt en què estàvem abans d'iniciar-lo. És mentida: la història no admet trams gratuïts. ¿No havíem convingut, gràcies a Antonio Machado, que caminante no hay camino,/ se hace camino al andar? Doncs això: la història es forja forjant-se.
Moments radicals com el que estem vivint també tenen les seves virtuts: fan caure algunes màscares. I quant a pulcritud democràtica, amb tots els defectes que pugui tenir (que en té), el sobiranisme guanya per golejada l'espanyolisme. La pulcritud democràtica que està demostrant el sobiranisme és un actiu definidor per ell mateix. No hauríem de perdre de vista que en les democràcies contemporànies només els mitjans justifiquen els fins. La credibilitat democràtica, igual que el moviment, es demostra caminant. ¿Quina gestació de conviccions pot provocar la deriva empresa per aquest espanyolisme totalitari que, per negar la democràcia, reivindica afusellaments i dictadures, atia la confrontació ètnica i (com Zapatero i cia.) considera que la Constitució és superior a la voluntat popular? Cada cop som més a prop del llindar. Davant de les provocacions, les amenaces i la por, el sobiranisme no pot perdre la seva força ni la seva raó tot deixant-se endur per una ira i una irracionalitat homòlogues. El sobiranisme no ha ni de pestanyejar. Necessita nervis d'acer i plena convicció democràtica.
