La desigualtat ineluctable
La preocupació i objectiu de l'esquerra avui és la mobilització de mesures que redueixin la desigualtat, creixent, arreu, a través de la despesa pública, per impulsar el creixement, i els impostos, per proveir serveis socials gratuïts. La dreta vol, contràriament, reduir els impostos i la despesa de les administracions públiques per incrementar el dinamisme de l'economia. El convenciment d'uns i d'altres que la seva política és absolutament la correcta és erroni perquè cap de les dues per si mateixa pot resoldre el problema de la desigualtat. La desigualtat és inherent al capitalisme.
Impulsar la igualtat d'oportunitats no resol del tot el problema perquè la capacitat de les comunitats i dels individus són diferents, uns són més capaços que d'altres per aprofitar les oportunitats que se'ls presenten. Les conseqüències són greus perquè la desigualtat creixent pot portar al desordre social i en definitiva reduir el nivell de seguretat mínim de la societat necessari per al progrés i l'equitat pública.
La millora de la tecnologia, la globalització, les comunicacions i el comerç afavoreixen la desigualtat perquè els més aptes troben la manera d'explotar els nous recursos posats al seu abast per un món progressivament més alliberat i amb menys barreres externes, originades en el passat per la religió o el sotmetiment polític per raons d'ideologia, d'origen, d'ètnia o de tradició. Eren aquestes barreres les que impedien a l'home progressar però al mateix temps el protegien dels canvis “exteriors”.
El capitalisme ha remogut aquestes barreres, ha donat més llibertat a l'individu per decidir però no ha eliminat les desigualtats sinó que les ha canviat introduint-ne de noves i eliminant-ne de velles. La desregulació quasi absoluta impulsada pel neoliberalisme ha estat desastrosa per als més febles però també per a la societat en general i les classes mitjanes en particular. El resultat ha estat més desigualtat.
Fins al segle XVII el comerç era incipient i el consum quedava limitat en gran part al que es produïa en l'entorn del consumidor. El comerç ha convertit en comodities molts béns i serveis que en produir-se de manera especialitzada, amb una divisió del treball que ha fet aquest més eficient, els ha convertit en més assequibles perquè són més barats. Això ha portat a un major consum de persones i famílies perquè la disponibilitat ha despertat l'interès per comprar per aconseguir, per posseir, coses i serveis abans inexistents.
Aquest atracció pel consum ha estat criticada des de Rousseau fins a Marcuse perquè posa l'home dintre de la gàbia dels seus desitjos, el fa presoner d'aquests, però també ha estat defensada pels partidaris del liberalisme i el mercat, com Voltaire, perquè fa assequibles moltes més possibilitats abans inexistents. Aquestes tenen parcialment més a veure amb la llibertat personal que amb la possessió de béns materials. D'aquesta manera, la invenció de la impremta és més important que la de la màquina de vapor. La qüestió s'ha fet especialment rellevant en l'era actual de les comunicacions i de les TIC. Internet possiblement ha fet més per la llibertat que qualsevol altre invent en la història de la humanitat, i en un doble sentit, per l'accés al coneixement i a la informació i per la capacitat de comunicació individual i col·lectiva.
És per això que no és exagerat pensar que la desigualtat es deu més a la diferència d'explotació de les oportunitats que a la diferència de disponibilitat d'oportunitats. Si això és cert l'equitat hauria de residir a forçar la igualtat d'oportunitats en formació i d'accés a la cultura. Aquestes es deriven en primer lloc de la família i l'entorn proper, que tenen una importància més decisiva que l'escola i la universitat. És cert que l'esforç personal és decisiu, però aquest és sempre parcialment modulat i per tant influenciat per la cultura i l'exemple familiar. Res d'això és cert si no es donen unes mínimes condicions d'estabilitat personal i confort material, i són aquests els que han de ser exigits als estats.
A les societats primitives el major origen d'inseguretat era la natura, l'economia s'orientava a l'estabilitat i el manteniment de l'statu quo. Les societats capitalistes s'han orientat a la innovació i el dinamisme, a la creació de nous productes i serveis, de noves vies de coneixement, i això ha portat que la inseguretat tingui el seu origen en l'economia i no en la natura.
“En lloc de l'antiga autosuficiència el capitalisme ha portat a la interrelació en totes direccions i a la universal interdependència de les nacions”, diu el Manifest Comunista de Marx i Engels, que varen veure en aquesta creativitat el creixement del capital en detriment del treball. Era per tant necessària, en la seva visió, una reacció del proletariat que havia de revoltar-se contra aquesta nova forma d'explotació.
Schumpeter va descriure el capitalisme com la “creació destructiva” en què l'emprenedor inventava nous processos i productes que generaven noves formes de comerç i intercanvi, i per tant creaven riquesa. Però de qualsevol manera aquest nou capitalisme global fa que els pobres progressin poc i els rics, molt. Als EUA entre el 1970 i el 2000 el 20% de la població amb menors ingressos va tenir un creixement d'aquests del 0,3% anual, i el 20% amb ingressos més alts, del 1,8%, és a dir, les rendes dels més rics i més pobres es van separar el 56% en trenta anys.
La pitjor conseqüència del capitalisme és sens dubte que els desajustaments entre capacitat productiva i demanda del mercat es fan via el treball, i no el capital, i això genera la més cruel injustícia social, l'atur, perquè l'home o la dona sense feina són realment els pàries del segle XXI. En un recent treball de Jerry Z. Muller que tracta en profunditat d'aquests assumptes, l'autor suggereix tres grans vies de solució per reduir la desigualtat. Fer un transferiment de rendes des de dalt fins a baix de l'economia. Prioritzar i donar un tractament preferencial als més ineficients econòmicament sense fer diferències per l'origen d'ineficiència. Promoure el desenvolupament, la innovació, perquè és cert que les noves tecnologies d'informació han multiplicat enormement la velocitat d'accés a la cultura. La solució conceptual més eficient és possiblement la tercera, però sense l'acompanyament de les dues primeres no hi ha solució possible i sobretot sense regulació financera en l'àmbit internacional posarem pedaços però no resoldrem el problema.