Pacients de luxe

Serà una decisió més o menys encer­tada, més o menys cri­ti­cada i agra­darà o no, però no deixa indi­fe­rent saber que un hos­pi­tal públic com el de Palamós ha optat per pro­mo­ci­o­nar-se i anun­ciar-se per cap­tar paci­ents com si es tractés d'un esta­bli­ment turístic qual­se­vol de la Costa Brava. Davant això pot­ser fa curt l'expressió “als grans mals, grans remeis”, però la situ­ació és la que és. I la situ­ació és que les reta­lla­des dels pres­su­pos­tos han por­tat la direcció de l'hos­pi­tal a bus­car alter­na­ti­ves més o menys ima­gi­na­ti­ves per com­pen­sar el des­cens d'ingres­sos públics. I la manera de fer-ho és ofe­rint paquets d'assistència sanitària pri­vada als turis­tes amb recur­sos. Pot sob­tar que un hos­pi­tal “s'ofe­reixi” com a destí gai­rebé turístic. Però és que resulta que no fa massa es par­lava que l'alta qua­li­tat de la sani­tat pública cata­lana ja havia pro­vo­cat el que es va bate­jar com a “turisme sani­tari”. Però la diferència és que aquell turisme sani­tari era el de paci­ents sobre­tot estran­gers que fent tram­pes rebien als hos­pi­tals cata­lans un trac­ta­ment de qua­li­tat i gratuït que al seu país els podia cos­tar un ronyó. Eren, i segu­ra­ment encara són, tram­po­sos que s'empa­dro­na­ven tem­po­ral­ment a casa nos­tra per poder ser ate­sos sense cost. Sense cost per a ells, però no per a la nos­tra sani­tat, és clar. O sigui que, posats a triar, pot­ser és pre­fe­ri­ble que vin­guin paci­ents que paguin el que cal­gui pel ser­vei que rebin i no paci­ents que el que fan és apro­fi­tar-se del sis­tema, de buits legals per fer mar­tin­ga­les. A més, els paci­ents pri­vats per­me­tran treure més pro­fit, més ren­di­ment de les ins­tal·laci­ons sanitàries afec­ta­des per la reducció de l'acti­vi­tat resul­tant de les reta­lla­des públi­ques. El que no pot pas­sar, però, és que cap paci­ent de casa nos­tra pugui pen­sar que el trac­ta­ment i l'atenció a aquests nous turis­tes paci­ents pri­vats pas­sarà per davant seu. Bus­car alter­na­ti­ves, bus­car solu­ci­ons ima­gi­na­ti­ves, bus­car recur­sos que aju­din a man­te­nir i moder­nit­zar els equips dels cen­tres sani­ta­ris cata­lans no sola­ment és llo­a­ble, sinó que gai­rebé és una obli­gació tal com estan les coses. Que paci­ents d'altres països confiïn en els diagnòstics, les tècni­ques i els trac­ta­ments dels pro­fes­si­o­nals de casa nos­tra, també ha de ser motiu d'orgull. Tot i que l'aposta per cap­tar aquests nous turis­tes sani­ta­ris no ha d'anar mai en detri­ment del ser­vei públic.