Empresaris al Pirineu
Són capitans d'indústria, deia en Vicens Vives. Gent que crea, treballa i fa país i indústria, fent de la Catalunya del segle XIX la fàbrica d'Espanya i sent ara la zona més densa de concentració industrial i més alta d'exportació –amb diferència– de tot l'Estat espanyol. No eren ni són uns vocacionals escanyapobres, ni uns burgesos amb estigma –tal com ens predicaven als pobres estudiants dels seixanta i setanta– progres de casa bona, que han acabat sent espanyolistes propers a la dreta extrema espanyolista. Ens van enganyar els progres del passat, ho han intentat fins ahir mateix els cridaners. Els empresaris volen fer empresa, també negoci i diners, per triomfar en un moment capitalista competitiu. Darrere hi ha voluntat de lideratge, de fer
equips formats per ells mateixos al davant, són persones amb esperit de classe, i tant que sí!, però donen treball i creen riquesa. La 24a Trobada Empresarial al Pirineu tenia un lema pels més de 600 empresaris assistents: “l'entorn no és excusa”.
Més d'un 9% del PIB català se'n va cada any sense retorn a Espanya, amb criteris econòmics de país això és insuportable, ens du a la ruïna. Els empresaris –tot es va fer en català a excepció de les intervencions de gent espanyola o es-trangera– de vegades demostren més posició cultural crítica i nacional que no pas algun periodista mediàtic que nedava i guardava la roba des d'una prudència penosa que provocava vergonya aliena.
Hi ha uns pocs empresaris que davant el dret a decidir hi han parlat en contra de manera exagerada; el més evident i notori, en Lara, editor de La Razón. D'altres, per sota mà, en àpats de consells d'administració han estat loquaços com bocamolls sense pensar que la gent explica i parla. Però com va dir en Josep Gonzàlez, president de la PIMEC, ells són demòcrates i són partidaris que es pugui votar, però no prenen posició per no ferir la sensibilitat de ningú. D'altres, com Salvador Gabarró, president de Gas Natural Fenosa, lúcid i intel·ligent, va deixar caure, com aquell que no diu res, l'intent de l'OPA sobre Endesa que l'Estat espanyol va evitar (“antes alemana que catalana”, va dir un dirigent clau del PP) per deixar-la en mans italianes. Com es deia en petit comitè, els empresaris hem de callar, el diner no té cor, i si seguim a Espanya les nostres empreses aniran de mal borràs. Més clar impossible.
Gent que viatja, parla idiomes i pensa, avui les empreses que rutllen tenen dimensió internacional. Els empresaris són fills de la terra on viuen o hi han fet empresa, han viscut la vergonya del franquisme i si alguns vénen de famílies franquistes ara saben, són i tenen com a evidència Europa i el món, la democràcia i la gent. Són persones preparades i volen ser al món globalitzat. I Espanya és un mal producte, una marca que no ven, fins al punt que, segons explicaven, hi ha empreses a Espanya que posen “Made in Madrid”! Empresaris que estaven en el seu medi, que no feien la rosca al ministre Montoro, prepotent i sorneguer, quan volia fer-se el simpàtic i prometia un futur inexistent. Les preguntes eren d'aquest to: Quan pagarà l'Estat tot el que deu a les empreses? L'ofec econòmic a la Generalitat és la resposta al dret democràtic a decidir que reclama Catalunya? O, com s'arbitrarien els deutes a pagar a Europa en una Catalunya independent? En un món europeu en una greu crisi econòmica, brutal en el cas espanyol, a la Seu d'Urgell vaig viure en un ambient serè i crític, que enfortia la catalanitat i l'esperança pel futur de Catalunya en una Europa democràtica. Em va deixar molt més esperançat davant el dret a decidir, més convençut de la nostra força.
