Església endins, Església enfora
Pau VI va camí de ser un papa completament oblidat. I no voldria que això fos així. El Vaticà II té dos pares i ambdós mereixen ser recordats. Joan XXIII es presta més a ser estimat. Sense la seva audàcia, el Vaticà II no existiria. Ho sabem prou bé. Però Pau VI va haver de suportar l'odi teològic que el concili va despertar en la cúria. La seva elecció no va ser tan fàcil com a primera vista semblava. El conclave es convertí en un camp de batalla, a favor i en contra del concili. Ho recordo perquè ho vaig viure a Roma, en directe, i mai no agrairé prou aquella experiència del concili.
De sobte, l'Església era completament diferent de com jo l'havia conegut al seminari. De manera que em vaig aplicar de ple a descreure un munt de coses que havia cregut, per deixar espai a un munt de coses noves que descobria. Es tractava, doncs, de descreure per tornar a creure, un exercici que, des d'aleshores, m'ha acompanyat sempre. Temps enrere, no hauria defensat Pau VI com ho penso fer ara. Em va doldre moltíssim que no fes cas dels pares conciliars, quan aquests, per dues vegades, demanaren que Joan XXIII fos canonitzat per aclamació, com es feia segles enrere. L'actitud de Pau VI em va decebre. No entenia per quins set sous es mostrava reticent, essent així que devia la birreta de cardenal a Joan XXIII i no a Pius XII, al qual guardava una fidelitat que, al meu entendre, no mereixia. Finalment, després de llegir-me sencera la biografia escrita per Peter Hebblethwaite, em vaig reconciliar amb Pau VI. I encara més ara, que va camí de l'oblit. I aquest és un luxe que els que ho devem tot al concili no ens el podem permetre. El xoncili el van fer els homes d'Església. I ja n'hi ha prou d'ignorar-los.
Aquí no puc resumir la seva vida sencera, tal com seria el meu gust, però puc dibuixar el seu perfil. Montini va contribuir com ningú al prestigi de Pius XII. A Roma es deia que no calia anar a la muntanya per estar al corrent del que succeïa al Vaticà; tot el que calia era aproximar-se a Montini. Va passar per la cúria sense prendre mal, que ja és dir. I jo hi afegiria que va fer el bé, cosa dificilíssima. Va defensar Pius XII en tot moment, convençut com estava del que significa el papa per a l'Església, i precisament per això va escriure una de les encícliques més lluminoses que s'han escrit sobre l'Església: Ecclesiam suam. D'aquí en vindria la constitució Lumen gentium, destinada a descarregar el papa d'una càrrega excessiva, tal com volia Joan XXIII, que confiava en els bisbes i els va saber recuperar.
Montini va ser un apassionat del consens. No mereixia el boicot que la minoria, encapçalada per Ottaviani i per Larraona, li va estar fent sense descans. L'Opus Dei, en aquest aspecte, no necessitava anar tan lluny. Va estirar més el braç que la màniga. Amb el tema de la col·legialitat, Larraona va amargar la vida a Pau VI. L'Opus hauria aconseguit igualment la prelatura personal que tant desitjava sense necessitat de qüestionar un dels encerts més rellevants del concili. Però no va saber esperar. I d'aquesta impaciència, en vingué la setmana negra del concili, la part penosa i de mal recordar. Em quedo amb el record dels primers anys de Pau VI, quan va ser realment feliç. La història dirà l'abast del seu viatge a Jerusalem i l'afany ecumènic que guià els seus passos en tots els viatges, cap dels quals fou sobrer.
No puc dir el mateix dels viatges del papa Wojtyla. Avui sabem moltes més coses que no sabíem. Hem viscut uns anys difícils de pair. Qui millor els ha definit és un jesuïta missioner, que va saber dir: “Estem bé, però no anem bé.” Ratzinger no hauria dimitit si haguéssim anat bé. Encara quedava algun teòleg per censurar. Però sobretot queden dues heretgies per extirpar: la papalatria i l'eclesiolatria. La pèrdua de credibilitat té a veure amb totes dues. El teòleg J.I. González Faus ha denunciat sobretot la segona, l'eclesiolatria, que consisteix a fer de l'Església un absolut i no un mitjà. Això explica que faci la sensació que l'Església només es preocupa per la seva supervivència. Església enfora, defensa els drets humans que ella mateixa (Església endins) no és capaç d'aplicar. La primera, la papalatria, ja la va denunciar, fa temps, un altre jesuïta: el pare Díaz-Alegria. Ara tenim un papa jesuïta. I tot indica que, per primera vegada, l'Església es planteja la pobresa. Una Església pobre i dels pobres. Calia que ho digués el papa perquè les revistes confessionals obrissin portada amb aquestes paraules. Es veu que amb l'Evangeli no en fan prou. Es necessita que ho digui el papa. Doncs bé, ja ho ha dit: a veure si a la tercera va la vençuda.
