Opinió

Fogueres mediàtiques

Es tracta de fer pujar les flames
ben enlaire i, amb aquest objectiu,
el periodisme polític ha après a
utilitzar les tècniques del periodisme
del cor i del periodisme esportiu

Normalment són els periodistes els que parlen de política, mentre que l'article que ara comenceu a llegir és d'un polític parlant de periodisme. Ho faig amb tot el respecte per una professió crucial i imprescindible per al bon funcionament de les societats democràtiques, però també amb molta preocupació pel seu funcionament actual. El periodisme, com la política, podria no estar a l'altura de les
circumstàncies.

Com a observador extern, les dinàmiques comunicatives dels darrers anys em recorden les clàssiques fogueres de Sant Joan. Alimentades pels materials d'un curs acadèmic ja finalitzat, les flames s'enlairen poderoses i enlluernadores cap al cel. A la matinada, però, la foguera s'apaga. I només queden les restes de llibres, fulls i altres materials carbonitzats. Després d'una nit desmesurada, l'enorme ressaca del matí.

Hi ha fogueres mediàtiques de diferents tipus. En primer lloc, la foguera mediàtica de l'anomenada premsa del cor. La seva dinàmica és prou coneguda: recollim un material altament inflamable, com són les misèries humanes; busquem un periodista sense escrúpols i amb vocació de piròman perquè encengui la metxa; gaudim de l'èxtasi dels crits, els plors i les superaudiències; i, finalment, escombrem les cendres d'aquelles persones destruïdes, arrasades. Tot per l'espectacle.

Una segona foguera mediàtica és l'esportiva. Sota el format de l'anomena't “periodisme de bufanda”, l'única opció comunicativa és ser del Barça o del Madrid. El principal interès periodístic consisteix a buscar detalls, frases, mirades, gesticulacions que permetin debats inflamats on no hi ha cap concessió a l'enemic. Les jugades polèmiques s'exprimeixen fins a l'absurditat i, en definitiva, s'encén una foguera tan artificial com ridícula. Però les audiències es disparen. El que resta, un cop acabada l'orgia, són les cendres de l'esport.

I la tercera foguera mediàtica és la que afecta la política. Com en els casos anteriors, l'objectiu de la informació política no sembla ser la mateixa política sinó l'audiència. Es tracta de fer pujar les flames ben enlaire i, amb aquest objectiu, el periodisme polític ha après a utilitzar les tècniques del periodisme del cor i del periodisme esportiu. Ja no es tracta dels continguts de la política, poc atractius mediàticament, sinó de fixar-se en les gesticulacions i en les misèries que envolten alguns dels seus protagonistes. Els atacs i els insults són el pont cap a les portades, mentre que les feixugues explicacions sobre la política energètica, per posar un exemple, et releguen a la marginalitat.

A més, també en l'àmbit de la política, s'ha imposat el “periodisme de bufanda”. Atès que només les flames del conflicte ens proveeixen d'audiència, cal situar-se en un bàndol i deixar-se arrossegar per l'espectacle dels uns contra els altres, dels meus contra els teus. El resultat és que, de fet, la informació no informa. No aporta cap novetat. És totalment previsible. Només cal saber quina capçalera estàs llegint, quina cadena estàs mirant o quin opinador estàs escoltant, i ja pots anticipar-ne els continguts. Cap probabilitat de sorpresa, perquè el que diuen no depèn del que expliquen sinó de la posició des de la qual ho expliquen.

És evident que no tot el periodisme és una foguera mediàtica, però aquesta és, des del meu punt de vista, una tendència preocupant. El periodisme és imprescindible i sense ell no hi haurà ni regeneració democràtica ni sortida de la crisi ni construcció d'una societat adaptada als reptes del moment. El periodisme, però, no pot limitar-se a aixecar grans fogueres que capturin l'interès
momentani d'audiències massives. El periodisme té una enorme responsabilitat per ajudar-nos a entendre un món que se'ns ha fet incomprensible i per propiciar debats serens sobre el nostre futur compartit. I, per estar a l'altura, ha de deixar-se de flamarades i treballar amb el lent xup-xup que caracteritza la feina ben feta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.