No hi eren

Estem envol­tats de mis­te­ris inson­da­bles. El més urgent d'acla­rir –ja friso– és si en l'espi­o­natge a euro­peus fet per informàtics ame­ri­cans boca­molls (i Snow­den en pan­ta­lla: hem de can­viar el vell con­cepte de rea­li­tat) hi apa­reix Duran i Lleida: no us agra­da­ria saber la fitxa sen­cera del polític d'Unió –i no obli­dem que la Unió fa la força...?

Algú s'atre­veix a con­fes­sar que ha vist sen­cera la pel·lícula espa­nyola Blan­ca­ni­e­ves? És tòpica, d'un paupèrrim enginy i té, ai, las!, pre­ten­si­ons artísti­ques. Copiar The artist és molt econòmic, però, home, almenys que els trucs del mun­tatge hagues­sin estat ben fets! El mis­teri és: com ha pogut aple­gar tants pre­mis?

Inson­da­ble de debò: tots els experts ens comu­ni­quen que la venda de cot­xes ha cai­gut en picat; els emple­ats de les con­ces­sionàries fan rot­llana i plo­ren ple­gats. Doncs bé: per què la majo­ria dels anun­cis de les diver­ses cade­nes de tele­visió són de cot­xes? Si no fan calaix, com paguen els anun­cis?

El senyor García Mar­ga­llo, de cutis deli­cat, minis­tre espa­nyol d'Exte­ri­ors, diu que les “ambai­xa­des” cata­la­nes, si se supri­mien, ens apor­ta­rien dos ambu­la­to­ris. Però no ha tin­gut la bon­dat de dir-nos quants ambu­la­to­ris gua­nya­rien els atu­rats amb el pres­su­post mili­o­nari de l'Ins­ti­tuto Cer­van­tes. Ja no parlo de les ambai­xa­des, les de debò, caríssi­mes i anti­qua­des, que són pura apa­rença.

La para­doxa del nom País Valencià: és a les sigles de par­tits i ins­ti­tu­ci­ons, i tan­ma­teix l'han fet il·legal. Més sor­pre­nent encara és que hom rene­gui del con­cepte Països Cata­lans (i això que la Unió fa la força...), i que hagi de ser l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, per exem­ple, qui ens en recordi la vali­desa.

Un altre: l'enquesta d'El Periódico ha oca­si­o­nat que Mas tiri aigua al vi del dret a deci­dir? O han estat els poders fàctics de Cata­lu­nya (tots, o quasi tots, espa­nyo­lis­tes). O el vi con­ti­nua verge, al ser­vei d'aquest poble?

On són les res­pos­tes? L'excel·lent poeta Car­les Duarte, al seu dar­rer tre­ball, Alba del ves­pre, ens diu, a l'espri­uana manera: “Hem anat a veure els déus / als antics tem­ples, / però no hi eren”. Ho trobo genial.

No hi eren. Bus­quem en els nous tem­ples, doncs.