Odio les xancletes i enyoro l'estiu d'ans

Sé que hi ha mil i un problemes més peremptoris, però l'entrada de l'estiu meteorològic em porta a plantejar un tema tan superficial com atabalador, ja que hi hem de conviure cada vegada que sortim al carrer i ens hi acabem fixant, perquè és inevitable. Amb les primeres calors reapareixen les xancletes com les mosques i els mosquits. Sembla que per a un gran col·lectiu d'individus, la felicitat comença quan es poden calçar les xancletes i anar pel món lluint els peus, ensenyant els tatuatges i els unglots. Tant li fa l'edat i l'escala social, o que es tinguin les cames peludes, depilades o eixarrancades. No hi ha complexos davant el goig que representa mudar-se amb les bermudes, una samarreta d'aquestes sense màniga i les xancletes. Si desviem la mirada cap a les dones, les bermudes es transformen en shorts, uns pantalonets cada vegada més curts, però les xancletes es mantenen inalterables. El peu de la dona, generalment més delicat, i les ungles pintades, provoquen tota una altra sensació. A més, en l'àmbit femení des de fa alguna temporada es van imposant les sandàlies romanes, molt més atractives i sensuals, i segur que més pràctiques per caminar.

Estem d'acord que l'estiu no es pot reduir a una imatge tan simple. Perquè l'estiu és la cervesa fresca, no glaçada. És la música que engresca, no la que eixorda. És la platja i el sol, sense excessos. És la frescor dels rius de muntanya i aquells bucòlics racons d'abans amb les fonts d'aigua fresca, ara moltes sense aigua, i, si en tenen, contaminada. És la prohibició de fer foc que impedeix cuinar aquells arrossos a foc lent que havien presidit trobades familiars i d'amics que sabien cantar i disfrutar. També recorda l'estiu l'olor de l'herba seca, el cant dels grills i l'amalgama colorista dels camps després de la sega; les migdiades reparadores i inacabables, i les tertúlies vespertines a la llum de la lluna que no s'acabarien mai. Però no puc suportar les xancletes, potser perquè des de fa un temps he de portar mitjons compressors fins a l'alçada dels genolls, potser perquè m'estimo més les avarques, potser perquè, malgrat tot, en porto quan vaig a la piscina, ja que sempre les prefereixo a les xancletes de plàstic que calça molta gent culminant un xandall estratosfèric, el súmmum de l'elegància.