El present

Si no fos pel present tot seria fàcil d'entendre. El passat no ha estat mai cap problema. Només cal veure amb quina facilitat ens empassem les construccions simbòliques de la història de les nacions, de les d'aquí o de les d'allà. Els esforçats historiadors en actiu solen tenir com a primera missió desmuntar les mitologies que s'han filtrat en els imaginaris col·lectius. La història seriosa provoca desencants, res no cola en blanc i negre quan s'aplica rigor científic al passat. La qüestió és que, sigui més o menys fonamentat, vivim amb relats del passat fets a mida del consumidor. És com amb l'autobiografia, l'art de construir una versió convenient que esdevé el “nostre passat”. El futur tampoc presenta grans dificultats. A còpia de fe, d'il·lusions o d'escepticisme, tant se val, podem imaginar utopies o distòpies i creure que entenem el futur. “El futur és nostre!”, deia un eslògan polític. Carai, carai. Els especialistes en futur han trobat la manera de passar l'estona. De fet, és la lúcida resposta de Beckett a Tot esperant Godot. Els entranyables Vladimir i Estragon omplen el present tot esperant Godot que ja se sap que no arribarà mai. L'operació és de lucidesa existencialista, però també de savi pragmatisme. Trobar maneres d'entendre el passat o el futur és a l'abast de tothom. En canvi, entendre el present és una ambició impossible: hi ha tantes coses actives que resulta impossible desxifrar-les. Vet aquí la tragèdia dels polítics: haver de fer creure que entenen el temps més enigmàtic que és el present. Potser per això, en aquesta feina, només sobreviuen els que són capaços d'aquesta acrobàcia: ni mentir, ni dir la veritat. Molts no aguanten aquesta pressió. El present, doncs, només es pot viure. No hi ha temps ni recursos per entendre'l. Això s'ha de deixar per a més endavant. L'improbable lector m'ha d'excusar aquest llarg excursus. Només volia dir que avui el present ens porta la nit de Sant Joan i que cal fer cas al gran Sisa: “Que és la nit més curta i el dia més gran: Doneu-me xampany!”