El sospitós oli del setrill
La Comissió Europea, o sigui el govern que més ens governa, tenia el pla de prohibir el setrill d'oli en els restaurants, però finalment va renunciar-hi, segur que per raons tècniques de pes, no pas perquè fos una ximpleria evident —això mai no ha aturat una normativa europea—. Ara, en aquest tros de món que va encunyar la idea de ser més papista que el papa, el govern espanyol sembla que es veu en cor d'aplicar pel seu compte, en l'àmbit estatal, aquesta prohibició. És el que ha anunciat el ministre Arias Cañete en seu europea; fa gràcia que a un ministre que va triomfar menjant en públic filet de vedella en plena crisi de les vaques boges, i que diu que s'empassa iogurts sense parar atenció a la data de caducitat, li faci fàstic l'oli sense etiqueta. Els partidaris d'imposar recipients que no es puguin reomplir diuen que ho fan pel nostre bé —sempre ho fan tot pel nostre bé, ens hauria de fer vergonya anar tan malament!—: que si d'aquesta manera s'impedirà que ens estafin amb barreges de mal pair, el consumidor estarà ben informat, es potenciarà la qualitat, i totes aquestes mandangues. Hem de suposar doncs que no es limitaran a l'oli d'amanir l'amanida i que el client també haurà de donar el vistiplau a l'oli de la paella, on el frau també és possible, fins i tot més. I que faran el mateix amb el vinagre —serà bo de veure quan, després de cantar el menú de 9,50 euros, el cambrer us deixa la carta d'olis i vinagres—. I amb la sal, i amb el pebre, i amb el cafè, i amb els sucres de la sucrera. I quedaran prohibits els vins que en diuen de la casa, les gerres d'aigua, les fruites de postres, els petits fours i tot el que no ens posin en envàs individual, ben etiquetat i amb denominació d'origen. Ben mirat, tot el que ve de la cuina i ens serveixen en un plat, tampoc no sabem d'on surt; ens ho hem de creure, que és el que diuen que és. Anar al restaurant és un acte de fe, i quan notem que ens enreden, sigui en l'oli del setrill sigui en la tòfona blanca —apunteu-vos-ho, gent que ho feu tot pel nostre bé—, prenem decisions la més lleu de les quals és no tornar-hi més i esbombar pertot la gasòfia patida. Que en realitat del que es tracta és de beneficiar certs productors, no en tenim cap dubte; però no valdria més dir-ho clar, i potenciar la competència —i també fer inspeccions regulars per castigar els malfactors culinaris—, en lloc de tractar-nos sempre com criatures desvalgudes?
