crònica de França
De polítics narcisistes
Podria semblar que els polítics fan política perquè no saben fer altra cosa. Vull dir que entre la multiplicitat d'éssers humans que tenen un ego desmesurat i un narcisisme exacerbat, alguns saben escriure, d'altres pinten, d'altres canten, juguen al tennis o fan ral·lis pel desert. Entre els que no saben fer res de tot això, que no tenen cap talent particular, uns quants es decideixen per la política. En aquest cas, la política seria una mena de vàlvula de seguretat per a narcisistes frustrats.
La realitat, molt probablement, és més complexa i cal reconèixer que, per guanyar una elecció, es necessita un cert do de gent, aquest talent particular que fa que el contacte sovintejat amb els altres és espontani, fàcil i agradable. La resta: la moral, l'ètica, el rigor, són valors més relatius i la freqüentació, ni que sigui tangencial, de polítics deixa entreveure a quin punt aquests valors passen necessàriament pel doble filtre de l'ambició personal i de la disciplina de partit...
En qualsevol cas, els polítics no deuen ser tan corruptes ni mentiders com la demagògia de certs humoristes els presenta sovint. Ara bé, no deixa de ser irritant veure com alguns polítics intenten donar d'ells mateixos una imatge d'apòstols verges i màrtirs. Parlant dels polítics francesos, podria semblar, sentint-los d'un en un, que formen la capa més pura i altruista de la societat. I com més estan involucrats en afers judicials, més immaculats intenten presentar-se. Quan no estan involucrats en cap d'aquests afers, treballen a la seva legítima promoció i, a França, la manera més moderna de procedir (a part, és clar, de tenir un bloc) és de crear un club de reflexió. Aquests clubs són associacions que giren al voltant de la figura que els ha creat, o inspirat. Club 89, Club Avenir o Club qualsevol cosa, tenen com a missió oficial ser un laboratori d'idees per preparar el país als canvis a venir. I tenen com a missió real teixir una xarxa d'influència al voltant d'una persona per tal de millorar el seu destí polític. L'últim club creat s'anomena, molt simplement, Club Villepin i és destinat a permetre a l'antic primer ministre Dominique de Villepin de ser un dia president de la República. Villepin, que mai no s'ha presentat a cap elecció, té la convicció que hauria de ser president en lloc de Sarkozy. Aquesta convicció no li ve d'un substrat ideològic ni d'una realitat política, li ve del seu narcisisme. Així doncs, persuadit que Sarkozy és una mena d'usurpador, comença a preparar el país a la idea que 2012 serà l'any Villepin. No deu ser gaire complicat, només cal convèncer uns quants milions d'electors de rendir-se a la convicció personal d'un home. Fet i fet, Sarkozy va fer la mateixa cosa. Això sí, amb eines més eficaces que un club de reflexió.
