90 anys de Josep Vallverdú

D'aquí a uns dies l'escrip­tor Josep Vall­verdú (Lleida, 1923) arriba als 90 anys, i ja fa sis mesos –en un “Pas­seig d'ani­ver­sari” de tot l'any– que el trans­por­ten com una bal­dufa d'un lloc a l'altre de la cata­la­ni­tat que al món sia: de l'Alguer a València, de Mallorca a la seva Lleida natal i de Per­pinyà a qual­se­vol indret de Cata­lu­nya i de la Franja cata­lana d'Aragó.

Tot des de l'Espluga de Fran­colí, el poble de la Conca de Bar­berà on viu de fa 25 anys, de fa poc amb l'esti­mu­lant com­pa­nyia de la segona esposa, la bala­gue­rina Antònia Vila­jo­liu, després d'haver enviu­dat d'Isa­bel Arqué, la dona de tota una vida, mare del seu fill Eloi i impul­sora de relle­vants ini­ci­a­ti­ves docents.

Jus­ta­ment –dos dies abans que el 20 de juny, a l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Iler­dencs (Dipu­tació), Lleida li tri­butés un gran ras­sem­ble­ment de reco­nei­xe­ment–, vaig a tro­bar-lo a l'Espluga, i al peu de la serra de Pra­des –a tocar de Poblet– li adreço el meu som­riure d'iden­ti­fi­cació (com Henry Miller som­reia al peu de l'escala) per a fer-li saber que em trobo –com deia també Car­les Riba res­pecte als clàssics grecs– entre els fills de les seves il·lus­tres sem­bres.

I és que Vall­verdú –home de llargs sabers hel·lènics i lla­tins, d'amples experiències con­tem­porànies i de con­tu­ma­ces resistències i fide­li­tats ter­rals– ja és, ple­na­ment, des del seu Ponent loca­lit­zat, un refe­rent de la cata­la­ni­tat com­par­tida.

Va saber el que era, a quinze anys, la seva Lleida sota les bom­bes; va veure, poc després, la Bar­ce­lona vençuda dels anys qua­ranta, on trobà a la Uni­ver­si­tat els pri­mers com­panys de com­bat (Car­bo­nell, Seix, Sal­vat, Palau, Badia o Triadú); va saber de prop el saber del doc­tor Rubió i Bala­guer, que l'enca­minà cap a l'Arxiu de la Corona d'Aragó (vora els cants cano­ni­cals de la cate­dral), on es fami­li­a­ritzà amb els vells papers de la nos­tra història; va expe­ri­men­tar després, de 1950 a 1956, l'inici pro­fes­si­o­nal i pro­fes­so­ral a Sant Feliu de Guíxols, on conegué Agustí Cal­vet (Gaziel), que ja havia medi­tat en el desert de la soli­tud fran­quista; va retor­nar al país natal de Sant Martí de Maldà (a l'Urgell dels avant­pas­sats paterns, el seu paradís infan­til), al país de Bala­guer, on amb la Isa­bel ocu­pa­ren pla­ces docents a l'Ins­ti­tut Labo­ral i on inicià uns pri­mers nuclis de cata­la­ni­tat (Josep Espar, Josep M. Monill, etc.); va pas­sar, de 1960 a 1969, a la capi­tal del nos­tre Ponent, la Lleida ado­lo­rida que hagué de dei­xar en plena guerra, poc abans que fos abo­lit l'Esta­tut, el 5 d'abril de 1938: allí pro­fessà a l'ins­ti­tut de bat­xi­lle­rat i allí –després dels anys més obs­curs del “leri­da­nismo” falan­gista– refermà la seva relació amb altres llei­da­tans de pri­mera línia, com Josep Lla­do­nosa, Lean­dre Cristòfol, Fran­cesc Porta, Manuel de Pedrolo, Gui­llem Vila­dot, Maria Rúbies, Lluís Tre­pat, Josep Ball o Lluís Pagès (edi­tor de molts dels seus lli­bre) i Ton Sirera, el seu gran amic fotògraf, amb qui ela­borà la sèrie de deu volums Cata­lu­nya Visió (Ed. Tàber), una pri­mera mos­tra de crònica viat­gera que indi­cava que, a més de la capi­tal cata­lana, hi havia –entre silen­cis impo­sats i fide­li­tats voca­ci­o­nals– tot un país al dar­rere.

És en aquell decenni dels sei­xanta que Vall­verdú –com Fus­ter a València, Moll a Mallorca, Pla des de tot arreu, Bladé i Manyà des de l'Ebre, i Amorós, Bai­xe­ras i Mun­ta­nyola, des de Reus i el Camp de Tar­ra­gona– esdevé l'home que, des de Lleida, rea­firma i referma la cata­la­ni­tat de l'espi­nada ver­ti­cal de l'occi­dent del país, de l'Alta Riba­gorça al Delta, ager­ma­nats flu­vi­al­ment pels Nogue­res i l'Ebre. I des d'aquesta pers­pec­tiva com­bat, amb con­ferències i lli­bres, l'intent del Règim d'incor­po­rar aquesta franja occi­den­tal cata­lana a una fan­tas­mal ads­cripció ter­ri­to­rial admi­nis­tra­tiva ano­me­nada “Valle del Ebro”. Aquesta història és expli­cada en el seu arti­cle Què és el llei­da­ta­nisme? (Revista de Cata­lu­nya, abril de 1987).

És l'època que dóna el seu gran lli­bre Pro­ses de Ponent (Ed. Des­tino, 1970), fina­lista al premi Pla, on fa una superba des­cripció de la conca del Segre, al qual segui­ran –reins­tal·lat a Puiggròs (les Gar­ri­gues), prop de les Bor­ges Blan­ques, on con­tinuà exer­cint de pro­fes­sor– uns 70 lli­bres més, també una setan­tena de tra­duc­ci­ons i uns altres 70 volums de vocació infan­til i juve­nil, com ha remar­cat el seu biògraf Josep M. Aloy.

En fi, Vall­verdú –com Faulk­ner a Ten­nessy, Giono a Manos­que, Pla a l'Empor­da­net o Bladé a Benis­sa­net– és un nar­ra­dor de múlti­ples loca­li­tats, però sem­pre loca­lit­zat i loca­lit­za­ble, sense ser mai loca­lista. És un gent­le­man far­mer que ha doble­gat l'espi­nada davant la humil vege­ta­li­tat que l'ha envol­tat i que ha vol­gut i que, tot seguit –entre boi­res hiver­nals i com­pa­nyies esti­ma­des (també de gos­sos)–, s'ha posat davant d'un paper en blanc.

Així me'l vaig tro­bar, cap al 1980, al turo­net que corona Puiggròs; així l'he vist ara, al peu de la serra de Pra­des, i és que aquest home –hereu de la lle­gendària hos­pi­ta­li­tat agrària dels nos­tres pobles– té sem­pre ober­tes les seves por­tes per escam­par les seves sem­bres entre una fillada àvida de fam espi­ri­tual.