La coca de llardons
Amb l'escriptor i veí Manuel Vázquez Montalbán, tot i que només ens coneixíem a mitges (és a dir, jo el coneixia a ell, però ell a mi, no), recordo haver-hi coincidit pel carrer en diverses ocasions, pels volts de la plaça del Pedró, a Barcelona, l'indret on encara es venera Eulàlia, la santa i autèntica patrona de la ciutat, fins que la Mercè, la marededéu, li va usurpar el lloc. Per cert, el lector ja deu conèixer l'enuig de la Laia que, des d'aleshores, fa ploure cada any per la Mercè, quan és la festa major.
Les coincidències urbanes més destacables entre en Manolo i jo són les que acostumaven a tenir lloc en tres establiments emblemàtics de la Barcelona barcelonina. El primer era la terrassa del cafè Zurich, a la plaça de Catalunya, on comença l'Eixample. Ell tenia per costum prendre's un vermut negre amb una oliva a dins.
El segon era a la botiga de queviures Casa Pérez, del carrer de l'Hospital. Era una botiga de barri que ja no existeix, però on, en la dècada dels setanta, probablement es venia el millor pernil salat de Barcelona. En Manolo n'era un client il·lustre i assidu per la qüestió del pernil curat de carn de porc (i també per la cecina, que és pernil curat fet amb carn de vaca o bou). Recordo que a l'aparador de Casa Pérez hi havia un anunci escrit amb guix sobre una pissarra que deia literalment “miel de mi pueblo”. Desconec si en Manolo també tirava de mel, però estic convençut que la pissarreta funcionava com a reclam publicitari, perquè la gent entrés a preguntar encuriosida d'on eren originàries les abelles.
El tercer establiment de coincidència, i el més important en aquest paper, era la pastisseria Lys, de la Riera Alta (la modernitat ens diu ara que Hospital i Riera Alta són carrers del barri del Raval, però en aquell temps ningú no havia pronunciat mai la paraula Raval i aquell era, simplement, el barri Xino). En Manolo també era client il·lustre i assidu de Lys, la pastisseria on probablement feien (i fan, perquè encara existeix) la millor coca de llardons de Barcelona.
Ho explico perquè la coca de llardons li fa mil voltes a la coca convencional amb fruita confitada que es dispensa d'ofici en qualsevol pastisseria o supermercat per Sant Joan. Molta atenció: la de llardons no és una coca amb llardons trinxats afegits a la massa, sinó una coca de pasta fullada a la base coberta de llardons fullats. Una combinació enginyosa de fulls primíssims de pasta i llardó: un plaer indescriptible de la Catalunya llaminera. Prengui'n nota el lector.
