Barreres

Justament uns dies abans de la inauguració de l'alta velocitat entre Madrid i Alacant, d'una utilitat insultant, vaig baixar a València. Barcelona-València en Talgo, 3 hores i 15 minuts. La manera més ràpida d'anar-hi és amb Euromed, 3 hores. Una eternitat si ens posem al costat de l'alta velocitat. I un altre insult si per anar a Barcelona, des de la Garriga, has d'agafar un rodalies de l'esgavellada línia 3 (la de Vic) i trigues gairebé una hora. Per acabar-ho d'adobar, uns dies abans d'anar a València, Rodalies 3 em va deixar tirada a Parets del Vallès sense cap tren en una hora. Un festival habitual. Per això la renovació del contracte amb Renfe per part de la Generalitat i les rodalies anunciades per Girona, Lleida i Tarragona més aviat et fan venir ganes d'arrencar a córrer. Potser arribaràs més lluny.

Malgrat tot això, arribes a València i uns dies després arribes al Priorat, on les comunicacions per carretera són d'una duresa a imatge d'algunes de les seves muntanyes rocoses. Unes carreteres que posen a prova la resistència d'un estómac fàcilment fluctuant com el meu. Al cap d'una mica de voltar, et trobes gent de coratge impertorbable que solca aquests obstacles, que fa feina i va fent, lluny dels focus i les aclamacions, de les famílies escollides. Malgrat tot, fan i no esperen que ningú els vingui a aplaudir ni a agrair res. Pel que jo n'he vist aquests pocs dies, a València, escriptors, crítics, agitadors, la llibreria 3 i 4, gent inquieta i acollidora, d'una resistència a prova dels destorbs plantificats al seu davant. Al Priorat, el Centre Quim Soler, dedicat a la literatura i el vi, ja hi tornem a ser, més hospitalitat i agitació. Als dos llocs, una consciència de mirar de construir alguna cosa lligada a la cultura i la terra pròpies. I a partir d'aquí, compartir-les. Per tant, no queda res més que mirar de correspondre i reaccionar mínimament a aquesta generositat i valentia: exercitar amb plena naturalitat la gimnàstica que fa saltar totes les barreres.