Opinió

Viure sense tu

Immanència

Però com s'ho fa avui dia l'art contemporani per recuperar l'èxit?

Trenco la insu­la­ri­tat del MNAC fent un Ins­ta­gram de l'obra Embol­call de Tàpies. L'espart enrot­llat al mig del qua­dre m'ha fet venir al cap els cofins del molí d'oli on tre­ba­llava el pare, o el de les sena­lles que es feien ser­vir per ple­gar ave­lla­nes. Mate­ri­als pobres, o en desús, ampo­lles i metall, col·locats enmig d'una peça d'art, o cor­dills, cartró, fils com a obra mateixa. La cerca cons­tant de Tàpies es pot repas­sar fins al novem­bre en una magna expo­sició Des de l'inte­rior; a l'estil del Casa i Jardí del dra­ma­turg Alan Ayck­bourn, repar­tida en dos museus: la Fun­dació Tàpies i el MNAC. Objec­tes a la Fun­dació, murals al MNAC. La sola idea d'una mateixa expo­sició repar­tida entre dos museus també trenca l'argu­ment que l'art viu aïllat, i que les rela­ci­ons en aquest àmbit seguei­xen una lògica al marge de la soci­e­tat. Auto­bu­sos i metro demo­cra­tit­zen el tren­ca­ment i la difusió de fotos d'art per inter­net amplia els seus efec­tes més enllà de bien­nals, gale­ries i museus.

Posats a tren­car, aquesta gran expo­sició del Tàpies més íntim, que ense­nya allò que tenia al seu taller, i que fins i tot va recom­prar per tenir a prop seu, des­borda la cro­no­lo­gia del MNAC. I això que la mos­tra és cro­nològica. De mit­jans dels qua­ranta fins al dar­rer qua­dre, del 2011, quan li fallava la vista. De la pas­to­si­tat, i el gruix, les creus i els peus, mag­ni­fi­cant allò que la norma con­si­dera petit i insig­ni­fi­cant.

Aquest Tàpies Des de l'inte­rior, imma­nent, depassa la seva natu­ra­lesa. Ho va fer en vida, amb el seu com­promís i reflexió, o denun­ci­ant l'exe­cució de Puig Antich, com es veu en un dels qua­dres del MNAC. La seva abs­tracció, plena de sim­bo­lisme, va tenir tot tipus de reco­nei­xe­ments, pre­mis i dis­tin­ci­ons. Tàpies, mogut per l'efecte mirall de Leo­nardo, omple els seus qua­dres de cal·ligra­fies inver­ses. La paraula escrita, com una taca, per bé que ens entos­su­dim a lle­gir-la, sense ado­nar-nos que la veri­tat és en el simu­la­cre. Però com s'ho fa avui dia l'art con­tem­po­rani per recu­pe­rar l'èxit? Amb immanència, o amb imminència? Des de l'inte­rior, o anun­ci­ant allò que pas­sarà de manera immi­nent? Ho té difícil l'art, en un moment en què la política, la justícia, i hisenda, li han arra­bas­sat el rol de la simu­lació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.