‘London is London'
Ara, el PP i acòlits de la dreta extrema s'han tret la careta. Són, de fet, vergonyosos successors del pensament més obtús, tancat i cec del franquisme sociològic, massa sovint amb un silenci còmplice del PSOE.
El món gira i gira, però ells no s'assabenten del món global o de conceptes tan evidents com ara la llibertat d'avortar davant un embaràs no desitjat, la igualtat de les cultures, el rebuig al genocidi cultural –via Lapao o l'esperpent de l'origen prehistòric del valencià sota els efectes d'un al·lucinogen que és l'odi contra els catalans–, el dret a decidir o el simple triomf de la raó i el sentit comú més elemental. Per això, aquesta excel·lent novel·la London is London (Témenos Edicions), de Maria Vilanova, fa reflexionar fins on havia arribat l'embrutiment moral d'una societat després de gairebé quaranta anys de dictadura. A la capital anglesa, la protagonista, coneguda de l'autora, troba als anys setanta aire fresc, l'horitzó vital que suposa una ciutat plena de vida i de color on els moviments socials, les llibertats democràtiques, la cultura i la contracultura dibuixen un panorama engrescador, on tothom pot fer-se un lloc.
La Bet, una jove barcelonina, ve d'una ciutat grisa, fosca i oprimida sota el franquisme, on els moviments clandestins, la cultura silenciada i els que pateixen la manca de respecte pels drets humans sobreviuen amb una única esperança: la mort del dictador. A la capital londinenca, descobreix una nova manera d'encarar la vida –lluny del constrenyiment de casa seva– que la fa madurar en tots els aspectes: personal, social, cultural i polític. A poc a poc, va creixent i va modelant la seva personalitat, tot prenent consciència del que significa viure en llibertat per prendre les pròpies decisions i assumir-ne les conseqüències.
L'autora a Un agost a Rwanda (1999), diari d'un viatge amb ànim de solidaritat, ja destapava estranyes situacions lluny de l'edulcorat bonisme habitual en parlar d'aquests fets. O encara, a La mort, una lliçó de vida (2005), experiència personal d'un procés de dol, mostrava com de complexa és la reacció dels familiars davant el tràngol inesperat d'una mort múltiple.
Ens calEN obres de creació diferents, com aquesta de Maria Vilanova. Ens hem de felicitar de la gosadia d'editorials que opten per novel·les ben escrites, lúcides i que, com un bisturí, paraula a paraula, ratlla a ratlla, descarnen una societat amb tot el seu cantó fosc, com era el franquisme, com és ara l'Espanya oficial d'avui. Per poder aportar vida i alegria, sembrar i recollir, educar i empènyer a la millora personal de les persones i de la societat, hem de saber què significa el triomf dels mediocres. En què el sexe era tabú, en què avortar era un drama que molta gent va viure amb el dolor intern més profund, en què la política estava en mans d'uns éssers ignorants i violents que des del monopoli de tot malmetien vides i esperances.
Sovint la literatura explica més de la vida propera i individual dels fets passats que la pròpia història i en aquesta obra n'hi ha un gavadal. Jo vaig conèixer noies, amigues i companyes, que van viure processos semblants; per a algunes d'elles ha estat una malaltia inguarible que els ha amargat la vida. Fos per haver avortat, fos per no haver-ho fet, fos per un descobriment de la sexualitat sense cap mena d'educació, preparació o respecte propi o aliè. La seva vida ha estat abans i després d'una sexualitat mal viscuda i les seves conseqüències. Per no parlar del tema de fons, el que massa sovint donem per superat: generacions perdudes que educades sota el franquisme han estat botí ideològic dels qui s'aprofiten d'ells, dels seus valors, de les seves pors, de la mediocritat gris d'una existència que començà amb el triomf dels militars colpistes deslleials. Feixistes.
Aquest llibre és un plaer intel·lectual que no amaga les punxes que hagueren de viure els seus protagonistes.
