Xipre ens marca el camí

Tots recordem com l'aparent improvisació en la resolució de la crisi xipriota va ser molt criticada per la sorprenent novetat que suposaven les condicions per al rescat de la seva banca. Fins i tot des de la UE s'insistia que aquella solució era irrepetible, atès que Xipre era un cas molt especial. Bé, doncs han passat poc més de tres mesos i els mateixos ministres de Finances que al març negaven la possibilitat que es generalitzessin les mesures s'han reunit aquesta setmana per acordar les regles definitives per a futures reestructuracions de bancs en dificultats o el tancament ordenat dels que estiguin en fallida, i per a tal emergència, han agafat el model xipriota. La UE fa recaure els costos a les entitats en dificultats i no vol “socialitzar” més les pèrdues amb deute públic dels estats. Així doncs, els que primer assumiran les pèrdues seran els accionistes, els creditors i els dipositants amb saldos superiors a 100.000 euros. I només en casos excepcionals i després de l'aportació dels primers, les autoritats nacionals podran intervenir amb diner públic.

Tot i que aquesta mesura pot ser mal interpretada popularment, és un pas important perquè responsabilitza molt més les entitats i els dipositants i dificulta la socialització de les pèrdues que tant de mal ens ha fet a nosaltres. I, molt probablement, i seria desitjable, provocarà una mena de diferenciació entre la banca que sense cap mena de dubte seria beneficiosa. En un entorn en què no tots són iguals, no tots són gestionats de la mateixa manera, no tots han necessitat ajudes i no tots tenen ni han tingut dificultats, el pitjor que pot passar als bons és que es confonguin amb els dolents i no discriminar. Avui, per a la banca ben gestionada i sanejada, el risc més important és la contínua intervenció, més política que econòmica, del govern i que molt sovint afecta el seu compte de resultats. El nou acord pot ser que mitigui una mica aquesta interferència.

El que han fet els ministres d'Economia de la UE és passar la primera responsabilitat de la societat als accionistes, als creditors i als impositors, un fet important i un canvi de paradigma perquè si passa un accident, ja cap damnificat podrà sortir amb una pancarta per demanar que l'Estat (que som tots) pagui les seves pèrdues. Però, alhora, aquests també han de tenir la seguretat que el Banc d'Espanya i la Comisión Nacional del Mercado de Valores vetllaran en tot moment per l'honestedat i la veracitat de la gestió bancària. És a dir, que no hi hagi interferència política i per fi imperi la professionalitat i la responsabilitat.

Tenim encara alguns contenciosos oberts que, segons quina sigui la resolució, poden afectar la solvència d'alguna entitat, especialment entitat nacionalitzada, i per tant el cost per a la societat de la reestructuració bancària encara no el podem tancar, ja que alguna pot necessitar més recapitalització. I la tardança a resoldre la privatització o el tancament d'algunes nacionalitzades és un doll de pèrdues que s'hauria d'aturar ràpidament. Les previsions són que la debilitat econòmica és tan forta que no s'albira una represa important del consum i, per tant, els seus plans de negoci no permeten l'optimisme. S'ha de ser realista.

Tot i que en principi s'havia negat rotundament que Xipre seria el model per al futur, hem vist com sempre s'acaba imposant la racionalitat, i en economia, i sobretot en qüestions de diners, el pitjor que pot passar és la uniformitat, perquè és insostenible en el temps, i sempre s'imposa la igualtat socràtica: els iguals amb els iguals o, dit d'una altra manera, els bons amb els bons. Un procés que el darwinisme econòmic s'encarrega d'imposar.