Croàcia dins la UE
Des de l'1 de juliol, la UE té 28 estats membres, la Comissió Europea un comissari més i el Parlament Europeu suma 12 diputats als 754 que ja tenia. Croàcia haurà fet una llarga i dura travessia des de la independència del 1991 fins ara. La grandiloqüència dels discursos oficials d'aquests dies no hauria de tapar els llums i les ombres d'una ampliació que posa damunt la taula dubtes, límits i beneficis de la construcció europea en la forma actual. Precipitació en l' ingrés? Entusiasme esmussat de totes les parts? Croàcia sol·licità l'ingrés el febrer del 2003, fou candidata el juny del 2004 i l'octubre del 2005 s'obriren les negociacions per a l'adhesió que es van cloure el juny del 2011. El temps restant l'ha consumit la formalització de l'adhesió. En total deu anys i quatre mesos. Cap altre candidat no ha hagut d'enfrontar-se a uns criteris tan estrictes i a unes condicions tan severes com Croàcia.
Es comprèn l'exigència per la història recent de Croàcia, que comparteix amb Sèrbia la principal responsabilitat en l'esclat de Iugoslàvia i en l'inici de les guerres balcàniques el 1991 fins a la forçada pau del 1995, i pel precedent negatiu de les adhesions immadures de Bulgària i Romania el 2007. A més del desavantatge d'unes estructures que fan de Croàcia un dels països més pobres d'Europa, amb un PIB per habitant un terç de la mitjana europea, un antiquat sector públic empresarial, que representa el 40% del PIB, uns bancs insuficientment capitalitzats per l'escàs estalvi interior..., sense oblidar les seqüeles materials de la guerra.
La Comissió i el Parlament Europeu en els respectius pronunciaments finals han dictaminat que Croàcia està preparada per a l'adhesió, bo i recomanant que continuïn els esforços en la lluita contra la corrupció i el crim organitzat i en la millora dels serveis administratius i judicials. Més o menys el mateix que es va dir al seu dia sobre la preparació de Bulgària i Romania, l'ingrés (precipitat) de les quals apadrinava França, igual com Àustria i Alemanya han apadrinat el de Croàcia. A banda del que cada país pugui fer per aprovar l'examen de la candidatura i el de les negociacions, cal tenir bons padrins.
Cada cop l'entusiasme per l'ampliació es redueix més. Amb 28 estats, l'eficàcia de les institucions de la UE voreja el límit del que s'espera d'un projecte comunitari previst per ser més eficaç que els seus participants per separat. Hi ha una solució i és la federalització de la construcció europea i l'adopció generalitzada del sistema de majories en la presa de decisions. Però, de moment, la UE, dominada per partits conservadors, deriva cap a la intergovernabilitat i les renacionalitzacions.
Tampoc Croàcia, immersa en la recessió des del 2009 i dolguda per les dures condicions imposades, no desborda d'entusiasme. El referèndum d'adhesió del gener del 2012 va tenir una participació de només el 43,5%, per bé que el sí guanyà amb el 66% dels vots emesos. Encara minvà l'entusiasme a les eleccions en solitari al Parlament Europeu amb una participació del 20,79%. I tanmateix Croàcia es beneficiarà de seguida del mannà dels fons europeus: 3.500 milions d'euros entre el 2013 i el 2015 i un total de 13.710 milions entre el 2014 i el 2020, a més de l'accés als fons del Banc Europeu d'Inversions.
Per la seva banda, Europa reassegura la pau als Balcans i estimula les reformes a Montenegro, Macedònia i Sèrbia, els altres candidats balcànics a l'adhesió. Nogensmenys, quina garantia hi ha que Croàcia, que té pendent una catarsi col·lectiva per la seva responsabilitat en les guerres balcàniques, no seguirà els passos regressius de Bulgària i Romania? Un cop a dins, la UE disposa de pocs instruments de pressió per fer complir els compromisos contrets i fer respectar els drets fonamentals, com ara la protecció de les minories, qüestió essencial en el puzle ètnic i religiós dels Balcans.
