Groc ginesta

La terra està agraïda. No el pla­neta, sinó la terra mine­ral, el sòl que nodreix les plan­tes amb un coixí d'humi­tat que ano­me­nem saó. En un país d'aigua avara i traïdora, la saó és un tre­sor. Ha nevat i ha plo­gut a cor què vols. Els rius van plens, com el Gaià, que feia qua­ranta anys que no arri­bava fins al mar. I les plan­tes crei­xen arreu amb una ale­gria sal­vatge. A la ciu­tat, són un regal el per­fum dels til·lers, més flo­rits que mai; la pluja de pètals que cau de les acàcies, cada vegada més abun­dants als car­rers de Bar­ce­lona, i els bala­dres esde­ve­nen immen­sos poms de flors blan­ques, roses i roges.

És l'any de la ginesta. No recordo haver-ne vist mai tanta ni amb tanta ufana. El groc ginesta ocupa mar­ges i cos­ters amb una vivor roent com cap altre groc. Una sola flor no és res, però una gines­tera flo­rida, i una altra, i una altra i mol­tes més escam­pa­des per la mun­ta­nya cer­ti­fi­quen el tri­omf de la pri­ma­vera, tan esva­lo­ta­dor com la rojor de les rose­lles o els xis­cles de les ore­ne­tes. La gines­tera és una planta humil de ciu­tat i de suburbi, de mun­ta­nya pelada que es rei­vin­dica com a natura viva amb cla­pes d'un groc llam­pant quan ve el bon temps. També és menys­tin­guda l'atza­vara fins que, de sobte, just abans de morir-se, emet una flor llarga i ele­gant com el pal d'un veler que jus­ti­fica deu o vint anys de vul­ga­ri­tat pedre­gosa.

Sí, la terra està agraïda. Al Piri­neu, escla­ten els nerets, que són com unes aza­lees de bosc i que for­men grans cla­pes de mata baixa. Els nerets flo­rits esmal­ten les mun­ta­nyes de fúcsia, de rosa intens i de rosa esblai­mat. Nere­tars i gines­tars riva­lit­zen avui en una guerra de colors, els pri­mers dins del bosc i els segons al ras, cobrint ves­sants sen­ce­res de mun­ta­nyes. Són gines­tes peti­tes o bàlecs, o esco­bes, que és com en diu la gent del Pallars. Gent de Gines­tarre, per exem­ple, que fa honor al nom enmig d'una gro­gor escan­da­losa.