La Via Augusta: contemplació

Hi ha mol­tes mane­res de con­tem­plar o evo­car el pas remot de la història, con­tem­plació tan necessària en aquest temps de pre­sent igno­rant i agi­tat. Per exem­ple, recor­dant, rein­ven­tant o refent aquells dies de la meua infan­tesa en què no anava a escola perquè estava una mica malalt, prou per no eixir però no per fer llit, i podia pas­sar-me les hores només con­tem­plant el car­rer. El mur exte­rior de ma casa tenia més de dos pams de gruix, i per tant l'espai inte­rior de la fines­tra de la saleta d'estar, una fines­tra enrei­xada i gran, for­mava un buit on que­dava una mena de banc ele­vat, com aquells bancs de pedra als fines­trals dels palaus medi­e­vals o rei­nai­xen­tis­tes on les dames cosien o bro­da­ven, con­ver­sa­ven i obser­va­ven el pas dels via­nants. Allà dins seia jo, fulle­java un tebeo o lle­gia algun lli­bre il·lus­trat, i sovint em que­dava mirant com pas­sa­ven els núvols, obser­vant com plo­via molt o poc, com s'omplien ràpida­ment d'aigua els inters­ti­cis de les llam­bor­des del car­rer que quan esta­ven mulla­des bri­lla­ven amb refle­xos bla­vo­sos o negres, com s'este­nien bas­sals d'aigua bruta i de fang líquid entre els car­rils del tram­via i com, en les hores de gran pluja, es for­ma­ven reguers que ana­ven omplint la cla­ve­guera estreta des­co­berta, que cor­ria entre la via i la vorera de ciment.

I des de l'obser­va­tori mirava pas­sar, de matí i de ves­prada, el trànsit inter­mi­tent dels vehi­cles, cot­xes, cami­ons i car­ros, i sobre­tot espe­rava el pas més o menys regu­lar dels tram­vies, anun­ciat pel soroll estri­dent de metalls i el gri­nyol de les rodes, que era un pas de fines­tres qua­dra­des i gro­gues de fusta que sem­blava veloç jus­ta­ment perquè es produïa molt prop de la meua fines­tra, i de per­fils de cares mig esbor­ra­des pels vidres bruts de pols o banyats, un pas com d'imat­ges de cine­matògraf. De via­nants, per davant de ma casa en pas­sa­ven molt pocs, ja que aquell era l'extrem del barri de La Torre, la rat­lla o límit meri­di­o­nal del terme de València pas­sava prop del nos­tre petit veïnat, i fins als pobles pro­pers hi havia ben bé un quilòmetre o més de camí des­po­blat, sense vorera, només séquia i canyars entre els camps i el tram­via. Jo con­tem­plava, doncs, el trànsit de la car­re­tera, camí reial de Xàtiva, camí de Madrid per Almansa, ofi­ci­al­ment Car­re­tera Naci­o­nal 340 de Cadis a la fron­tera
de França, i molts segles abans Via Augusta de l'Imperi, de Roma o a Roma.

Con­tem­plava el trànsit del meu car­rer o car­re­tera (un car­rer que jo veia tan llarg i tan recte que es per­dia en l'horitzó del nord, cap al cen­tre de la ciu­tat, o en l'horitzó de mig­jorn, cap als pobles de l'Horta), tal com algun altre xiquet degué mirar més de dos mil anys abans, asse­gut a la vora d'aquell mateix camí o a la porta de la seua cabana, el pas de per­so­nes i de bèsties de càrrega. Per davant d'aquells ulls meus dels dies con­tem­pla­tius a la fines­tra, podia haver tran­si­tat tota la història d'un país de ponent de la Mar Nos­tra i de lle­vant d'aquest extrem meri­di­o­nal i occi­den­tal d'Europa que en diuen península Ibèrica. Ibèrica pels ibers, que fa vint-i-cinc segles ja pas­sa­ven per davant de ma casa. ¿Per on havien de pas­sar els ede­tans o els con­tes­tans, quan viat­ja­ven amunt i avall del lito­ral, sinó per aquest mateix camí no encara impe­rial ni reial, que lla­vors devia ser a penes una senda una mica més dreta i més ampla que les altres, que pocs segles més tard seria ano­me­nat Via Augusta i pel qual men­tres­tant pas­sa­rien les tro­pes d'Anníbal amb els seus ele­fants, mar­xant len­ta­ment cap a Itàlia i dei­xant al seu pas –el pas de tants milers de cavalls, dese­nes de milers d'homes i cen­te­nars de car­ros, i el pes dels dotze paqui­derms– un camí ben batut, i eixam­plat?

Pas­sa­ren per ací, per on també mar­xa­ven poc més tard les legi­ons d'Escipió venint de Tar­ra­gona, i els vete­rans de les guer­res de Viriat, tant si eren legi­o­na­ris lli­cen­ci­ats com si eren lusi­tans exi­li­ats a la força, vin­guts a poblar la nova ciu­tat de Valen­tia, l'eix nord-sud de la qual, després de tra­ves­sar-la per lloc mateix on ara hi ha la cate­dral i abans la mes­quita i abans un tem­ple de Júpiter, con­ti­nu­ava pel car­rer que ara en diem de Sant Vicent, eixia cap a Sae­ta­bis que ara és Xàtiva, i pas­sava, no com a camí reial sinó com a via impe­rial, tot just per davant de ma casa, lla­vors com vint segles després. La qual via rebé el nom pompós de Via Augusta perquè sem­bla que fou Octavi August qui n'ordenà la reforma i pavi­men­tació amb les llam­bor­des grans que es poden veure encara a la plaça de l'Almoina de València, pre­cur­so­res de les peti­tes que jo con­tem­plava, i va ser cone­guda també amb el nom de Via Hercúlia perquè arri­bava fins a Cadis, prop de l'indret “dov'Ercule segnò li suoi riguardi”, les colum­nes com a senyals més enllà de les quals començava el mis­teri, tal com recorda Dante en el cant XXVI de l'Inferno.

Via que, anant cap a Roma, enllaçava a Nar­bona amb la Via Domi­tia, la qual al seu torn era con­ti­nu­ació de la Via Aure­lia, que eixia de l'Urbs per la porta del mateix nom, Porta Aure­lia, que jo tra­ves­sava també molts i molts anys després (qua­ranta) cada matí de bona hora, eixint de l'Acadèmia Espa­nyola, al cap­da­munt del Gia­ni­colo, fent un colp d'ull a la millor vista sobre la ciu­tat, pas­sant per davant del tem­plet de Bra­mante i d'un altre tem­plet de mar­bre blanc mus­so­linià que deia “Roma o Morte”, i bai­xant per la part exte­rior de la mura­lla, igual­ment dita Via delle Mura Aure­lie, amb els vells murs romans a la dreta i a l'esquerra la vista sen­cera del Vaticà des de l'altura, fins arri­bar a la plaça de Sant Pere, enmig de la qual en aque­lla hora mati­nera hi havia sem­pre un home age­no­llat amb els braços oberts, un d'aquells bojos inno­cents de Roma, que dema­nava a grans crits perdó pels seus pecats, i lla­vors jo entrava per la porta de dar­rere als patis i a la bibli­o­teca, a bus­car lli­bres, papers i notícies sobre els nos­tres com­pa­tri­o­tes de la família Borja, vin­guts des de Sae­ta­bis/Xàtiva a cons­truir aquests espais vati­cans inte­ri­ors que por­ten el seu nom, Cor­tile Bor­gia, Appar­ta­menti Bor­gia, Torre Bor­gia. I sovint, al llarg d'aquells mesos de tar­dor i d'hivern, ima­gi­nava que, si des del Gia­ni­colo seguia la via cap al nord, si no la dei­xava i després de Gènova tom­bava a ponent i després cap al sud, si feia el recor­re­gut de l'Aure­lia, la Domi­tia i l'Augusta, podia arri­bar cami­nant, sense per­dre'm, fins a la porta mateixa de casa, fins on havia nas­cut i havia sigut infant i ado­les­cent, des d'on havia con­tem­plat un trànsit tan antic. I això és també la història d'un nen con­tem­pla­tiu i d'un país.