Dret decisiu

La idea de la fi de la història de Francis Fukuyama ja fa temps que es va donar per fracassada. Al nostre país, però, només la crisi ens ha ensenyat que tot no estava dit, que la realitat encara ens mostrava coses noves. També la independència ha fet despertar-se un sector important de la nostra comunitat. O potser caldria parlar de comunitats perquè en determinats barris de moltes de les nostres ciutats, les polèmiques entre el castellà i el català són una ficció. Els únics que parlen en castellà són els immigrats sud-americans. La majoria parlen en altres llengües, sobretot en àrab. Fa anys, en un manual d'introducció a la filosofia, J.M. Bochenski ens va ensenyar que dins la societat no ens podíem desentendre del poder com si fos una fantasia i que ens hem d'adaptar, fins a certs límits, a la moda dominant. La realitat complexa i múltiple de la Catalunya actual, enfonsada econòmicament i amb escasses respostes comunes, ha trobat un vincle a través de la demanda del dret a decidir com a primera premissa de la sobirania i la independència. El poder de la decisió és una via que ningú ens pot negar.

Des dels anys de la mal anomenada transició –hauria estat més adequat utilitzar el vers transigir o transacció–, des de la dissolució de les ideologies com la il·lusió d'un temps caducat, no hi havia hagut un projecte comunitari de grans dimensions. Se'ls ha escapat de les mans fins i tot als nacionalistes perquè, els que tinguin memòria, podran comprovar que s'hi han anat sumant personatges que havien destacat pel seu espanyolisme. El projecte independentista s'obre en fronts múltiples, no ja com una qüestió identitària o vinculada al catalanisme. Implica també un rebuig a una idea totalitària i a una discriminació evident.