‘El rayo que no cesa'
Cal reconèixer que Pere Navarro, secretari del PSC, té una virtut: la capacitat de magnificar el no-res. O, en paraules de Bart Simpson, de multiplicar-ho tot per zero.
Quan tothom sabia que en aquest Estat parlar de federalisme significava parlar amb un únic interlocutor que es diu Herrero de Miñón, Navarro va propagar (una vegada més) la il·lusió onanista, purament autorecreativa, del federalisme. Ara Navarro té el coratge de presentar com “un acord extraordinari” el manifest titulat “L'Espanya de tots”, que el consell territorial socialista va aprovar la setmana passada a Granada. Les ordinàries conquestes d'aquest manifest extraordinari són bàsicament les de ratificar (a la baixa!) l'Estatut del 2006.
L'acord de Granada presenta el model autonòmic espanyol “com un èxit” (ui sí, rebentarem de tant de goig). Analitza la realitat amb bromosos conceptes que, com ara “temptació sobiranista”, estan a cavall entre la teologia i la política. No esmenta ni la Loapa, ni el ribot que Guerra i altres acòlits del partit socialista van passar a l'Estatut; i tampoc no es refereix a la sentència amb què el Tribunal Constitucional, l'any 2010, va anul·lar la voluntat democràtica del poble de Catalunya. El manifest es refugia en indefinicions oximoròniques del tipus “perfeccionar l'estat autonòmic en una perspectiva federal”. Presenta com una novetat trencadora un principi d'ordinalitat que ja està previst a l'Estatut. Nega el reconeixement de Catalunya com a nació (no deixa de tenir gràcia que ho subscriguin els que mai perden el temps en conceptes i símbols identitaris) i també nega el dret a decidir.
A partir d'ara, el gran projecte polític de Navarro i Lucena serà el d'insuflar vida a un fantasma. Aquesta actitud respon a una pobra concepció de la política. No tot és una qüestió d'atrezzo, de com embolico i com venc el producte. També és, sobretot, una qüestió de continguts. Navarro i Lucena s'entesten a fer-nos creure, a cops de màgia potàgia, que el miratge adquirirà dimensions reals. En aquest trànsit s'han trobat amb inesperats i poderosos aliats. L'històric acord de Granada no només ha estat glorificat pels socialistes, sinó que també ho ha estat per múltiples sectors socials i mediàtics que han endevinat l'arsenal retòric i l'impagable temps de dissuasió que aquest acord procura com a antídot contra “el secessionisme”. El serial espanyolitzador ha tornat a donar-se corda una vegada més.
