Estafes literàries (3): La volta a Hitler en seixanta-dos carnets

Nom i Cognom / nom i [email protected]

stafar el proïsme és un acte sovint repugnant, però si tants segles després que se sàpiga que existeixen estafadors encara es creen vocacions d'aquesta trista professió, és també perquè molta gent deleja l'enlluernament que acompanya l'estafa. Com un infant desitja que se li faci creure que els llops ferotges acampen a qualsevol bosc o que demà les fades volaran damunt dels estanys: la crida del meravellós pot ser molt imperativa i fer minvar la capacitat de diferenciar la realitat de la fantasia. Sense aquesta complicitat inconscient però a vegades evident de la víctima, no seria tan fàcil enganyar. I no hauria estat tan fàcil, doncs, enganyar gent culta, gent de diners i de poder per fer-li creure que, de debò, Adolf Hitler havia escrit un diari íntim durant trenta-cinc anys.

Com podria ser fals, un dietari que cobreix un ventall de temps tan ampli i que omple seixanta-dos carnets atapeïts? Aquest argument va ser decisiu perquè els directius del setmanari alemany Stern, enlluernats per la perspectiva de la més gran exclusiva mundial del segle XX, paguessin nou milions de marcs a un parell d'estafadors. I comencessin la publicació dels carnets a l'abril del 1983. No semblava gaire important que diversos testimonis propers a Hitler haguessin deixat constància de la seva manca de gust per l'escriptura manuscrita –tenia sempre una secretària a prop amb una màquina d'escriure, com es pot veure al film La caiguda, d'Oliver Hirschbiegel–. I tampoc no era gaire rellevant l'extravagància de l'historial suposat de la descoberta d'aquests carnets: un militar alemany, esdevingut oficial de les duanes de la República Democràtica Alemanya els hauria descobert el 1945 i, al cap de trenta-vuit anys, s'hauria decidit a fer-los passar a l'Oest, dissimulats a l'interior d'un piano. No era rellevant perquè el setmanari alemany s'havia fet assessorar per alguns historiadors especialistes del Fürher, que llegien els seus escrits amb una fruïció gairebé infantil. I que tres altres especialistes havien certificat que la lletra dels carnets corresponia perfectament a la de Hitler...

L'estafa es va descobrir quan d'altres historiadors van manifestar la seva incredulitat, amb prou arguments perquè els directius de Stern fessin allò que haurien hagut de fer de bon començament: encarregar una anàlisi química dels carnets. I així, en relativament pocs dies, van poder tenir la certesa científica que tant el paper com la cola de l'enquadernació i la tinta eren posteriors a la Segona Guerra Mundial. Llàstima. El periodista que havia servit d'intermediari amb el pretès duaner va ser interrogat i no li va costar gaire confessar que l'oficial de duanes era, en realitat, un falsari genial, un tal Konrad Kujau. El qual falsari havia considerat no només un repte sinó un plaer sense parió dedicar dos anys de la seva vida a emplenar seixanta-dos carnets. Obsessionat per l'Alemanya hitleriana, Kujau s'havia especialitzat des de feia anys en falsos documents i falsos objectes nazis, que venia a col·leccionistes babaus i a turistes ingenus. Després d'haver passat tres anys en una presó, Konrad Kujau, aprofitant la fama mundial que li havia donat la seva estafa, va decidir convertir-se en artesà honest. I va inventar el concepte de falsari públic: durant els anys que li quedaven de vida va pintar reproduccions espectaculars de pintures de Rembrandt que venia amb el segell que les autentificava com a falses.