El Manifest dels científics
Prada de Conflent serà la seu, del 16 al 22 d'agost, de la 45a edició de l'UCE –Universitat Catalana d'Estiu. A mi em sembla que un país que decideix crear estructures d'estat també hauria de revisar si es presta prou atenció a algunes de les estructures d'estat de què ja es disposa, entre les quals, l'UCE. Perquè, de vegades, escudats en el lema del “tot està per fer...”, potser ens oblidem que algunes coses ja estan fetes (o mig fetes), com és el cas de l'UCE, i que hauríem de preservar-les més.
Que la Universitat Catalana d'Estiu és (o s'assembla) a una estructura d'estat ho hauríem de saber des de l'any 1973, quan, en el marc de la cinquena edició, es va celebrar un col·loqui premonitori presidit, entre d'altres, per Heribert Barrera, els germans Oriol i Enric Casassas, Ramon Folch i Josep Laporte. D'aquell col·loqui, El català, llengua d'expressió científica, organitzat per la Societat Catalana de Ciències (filial de l'IEC), en resultà el Manifest de Prada, que contenia el paràgraf següent: “Si una llengua ha de viure en plenitud, el seu exclusiu conreu literari és manifestament insuficient: cal que la llengua s'enrobusteixi amb el desenvolupament del lèxic científic i tecnològic, que segueixi el vigorós dinamisme de la ciència. Per aquest camí, i nomes per aquest camí, una llengua ateny la seva majoritat”.
Efectivament, el Manifest (dels científics) de Prada anunciava el que s'havia d'esdevenir. Només tres anys després, el 1976, en plena Transició vers la democràcia, i en plena efervescència per la rehabilitació del català, el president del govern espanyol (Adolfo Suárez), mitjançant unes declaracions al setmanari francès Paris Match, manifestà que la llengua catalana mancava de capacitat per a funcionar com a llengua científica. L'exemple que ho confirmava era la impossibilitat de redactar-hi un “estudi sobre física nuclear”.
Amb un estat al darrere i una comunitat lingüística formada per “300 milions de parlants”, Suárez no va creure necessari recórrer a arguments imperialistes o colonialistes per abocar el català a la categoria de llengua inútil; va optar per un mètode més sofisticat i persuasiu: el de l'extensió dels prejudicis lingüístics. Al cap d'uns anys, el terminòleg científic Oriol Casassas va denunciar l'estratègia hostil de l'Estat espanyol: “L'enemic ho sabia i per això féu al text científic la seva oposició més aferrissada”.
L'exemple anterior és paradigmàtic del que hem d'entendre els catalans per estructura d'estat: la profecia suarista era falsable i la comunitat lingüística ja havia marcat el full de ruta amb anterioritat, a Prada, en l'àmbit de la Universitat Catalana d'Estiu.
