Toca

Una infer­mera de bri­ga­dis­tes explica com no dona­ven l'abast ate­nent ferits al front; un infant de Gra­no­llers des del refugi, al 38, que viu la mort massa a prop; la carta pre­ci­osa que adreçà el pre­si­dent Com­panys a la seva esposa per aco­mi­a­dar-se, la nit abans de l'afu­se­lla­ment; un ferit que eva­cuen de l'hos­pi­tal perquè fugi, mun­ta­nyes enllà, amb la ferida oberta, cap a França; o una dona que observa a Arge­lers com n'hi ha que, embo­gits per la barbàrie d'estar tan­cats en un camp, se suïciden cami­nant dins el mar tal­ment com la poeta argen­tina; el coratjós tes­ti­moni d'una lúcida Neus Català recor­dant fins i tot l'olor del fum dels cre­ma­to­ris dels camps nazis; i la inten­si­tat del comiat epis­to­lar d'un massa jove Sal­va­dor Puig Antich, amb un final de mis­siva que diu “salut i anar­quia!”… Són exem­ples vius, memòria de l'hor­ror. De l'odi i la ignomínia encara no res­tituïda als qui van patir tanta injustícia. Els qui poden per­do­nar, però no volen obli­dar. Avui,18 de juliol, us faig un parell de reco­ma­na­ci­ons.

Els que us he nar­rat són tes­ti­mo­nis del docu­men­tal Temps de memòria. Lluís Danès, l'autor de La revolta per­ma­nent, ha jugat a recu­pe­rar la pròpia, de memòria, i ens ha bro­dat el que ha qua­li­fi­cat de “pel·licu­leta”, emo­tiva, pre­ci­osa, sen­zi­lla, aus­tera i repa­ra­dora. Un docu­men­tal que jun­ta­ment amb un con­cert en home­natge als ins­pi­ra­dors de drets i lli­ber­tats a Cata­lu­nya, i el que és més impor­tant: la inau­gu­ració de l'expo­sició Cata­lu­nya en tran­sició, podreu tro­bar a par­tir de demà a la tarda al Cas­tell de Montjuïc. Perquè com diu al docu­men­tal la col·lega Montse Armen­gou, tota soci­e­tat neces­sita un ins­tru­ment per recu­pe­rar la seva memòria històrica, i com recorda Fran­cesc Vall­verdú, ens cal memòria per avançar amb pas ferm cap al futur.

L'any 2007 el nos­tre govern va per­me­tre la cre­ació d'un Memo­rial Democràtic a què han donat sen­tit grans direc­tors. Però dei­xeu que per­so­na­litzi en l'hones­te­dat i decisió de Jordi Palou, un refe­rent per com, des del res­pecte més exqui­sit, i la decisió més sòlida, pot arri­bar la repa­ració.