Tots els homes (i dones) de la Reserva Federal

El gener del 2014 acaba el mandat de l'actual president de la Reserva Federal (Fed) i ja s'estan esmentant alguns noms com a candidats a substituir-lo.

El que més sona és el de Janet Yellen, actual vicepresidenta de la institució. Un altre factor que juga a favor seu és que l'administració Obama veuria amb bons ulls el nomenament d'una dona per a un càrrec de gran transcendència en un moment en què Hillary Clinton sembla que deixarà la secretaria d'Estat. Es tractaria d'una decisió continuista, en la mesura que Yellen s'ha mostrat partidària de mantenir el caire expansiu de la política monetària. Fa pocs mesos ha expressat la seva opinió que la Fed mantingui la seva política d'injecció de liquiditat i de tipus d'interès a un nivell pràcticament de zero inclús si la taxa d'atur als Estats Units cau per sota del 6,5%, sempre que la inflació es mantingui per sota de l'objectiu del 2%. També ha afirmat que no veu motius que li facin pensar que la liquiditat aportada per la Reserva Federal estigui provocant bombolles als mercats financers (és a dir, augments injustificats dels preus dels actius), o que hi hagi un excés de crèdit que estigui empenyent l'economia cap a un excessiu endeutament que pogués generar problemes futurs.

Algunes opinions poden considerar Yellen massa keynesiana i preferirien un candidat més preocupat per la sostenibilitat del deute públic americà i, per tant, més procliu a començar un canvi de tendència, tot iniciant una retirada de la liquiditat sense límits que està oferint la Fed des de l'inici de la crisi. Lleugerament més estrictes en aquest àmbit podrien ser Tim Geithner o Larry Summers, noms que també apareixen en les travesses per substituir Bernanke. El primer va ser secretari del Tresor (equivalent a ministre d'Hisenda), fa pocs anys, en la primera administració Obama i possiblement és el candidat situat en segona posició, per darrere de Yellen. Malgrat compartir, a grans trets, la política que s'està fent, Geithner també s'ha mostrat preocupat per la sostenibilitat del deute públic nord-americà a mitjà i llarg termini. Recordem que la política present de màxima liquiditat desincentiva l'ajust fiscal (retallades de despesa o augments d'impostos) en la mesura que proporciona finançament molt barat al sector públic. A títol d'exemple, el dèficit públic i l'endeutament públic als Estats Units són similars als de l'Estat espanyol, però en canvi el govern nord-americà es finança molt poc per sobre de l'1%, i no ha hagut de pagar en cap moment les primes de risc que tants problemes han creat a l'economia espanyola.

Larry Summers, amb un perfil més acadèmic i igualment proper a les administracions demòcrates, és també partidari de mantenir els estímuls monetaris. Una afirmació seva de fa un any és ben aclaridora: “El pacient convalescent que no segueix el seu tractament fins al final corre un risc greu. De la mateixa manera, el risc més seriós que amenaça la recuperació econòmica no és que apareguin problemes en els mercats financers, sinó que la política econòmica faci un canvi massa ràpid des de l'èmfasi actual en l'estímul de la demanda cap a posicions més tradicionals i prudents en matèria fiscal i monetària.” Més recentment ha fet algun comentari que faria pensar que creu que la salut del malalt ha millorat suficientment per començar a pensar en un canvi de tractament. És a dir, que la taxa d'atur s'ha reduït i el creixement s'ha consolidat suficientment per començar a pensar a reduir el dèficit públic.

Finalment, altres noms que també han aparegut als mitjans són tots de la línia partidària de mantenir les injeccions de liquiditat. És el cas de Donald Kohn, Roger Ferguson, Allan Blinder o inclús Stanley Fischer, malgrat que l'edat del darrer sembla un impediment, com ho va ser perquè obtingués fa relativament poc la direcció de l'FMI.

El que sembla clar és que la decisió serà continuista i no hi haurà un canvi de rumb sobtat en la política monetària de la Fed. Les declaracions de Bernanke de fa un mes sobre la major proximitat d'un futur canvi de rumb sembla que van ser més per frenar un excés d'optimisme als mercats financers que no pas per indicar que aquest canvi fos imminent. Per tant, la Fed mantindrà la seva visió keynesiana que amb una economia a prop de la depressió cal una política fiscal i monetària agressiva, malgrat que això manté el dèficit i l'endeutament públic en nivells elevats. Com podem constatar, les diferències d'opinió amb el Banc Central Europeu persisteixen.