Ho sabem, on anem?

Mirat rigo­ro­sa­ment, és molt pos­si­ble que hi hagi algú que ho sàpiga, on anem. Pocs, però. Vist des d'un angle més calent, pro­ba­ble­ment són més. Alguns ho saben i és pos­si­ble que no s'ho cre­guin. És el que es diu se sap i no se sap, que queda entre dues aigües i acaba decan­tant-se cap al no se sap. S'estan donant bufe­ta­des de cec? Sovint es cau en aquest error. Resu­mint: en ampli­tud, deta­lla­da­ment, a consciència, no ho sap ningú, el que ens convé. Quei­xar-nos –que no ser­veix de res– és el nos­tre fort.

El que sí saben els par­tits cata­lans, dele­ga­ci­ons dels par­tits esta­tals, és que els usen sols per fer gruix a les elec­ci­ons. Per la resta, els que gover­nen repar­tei­xen càrrecs i fan feliços els que mouen la cua. Els altres res­ten con­tents dient “hem gua­nyat, hem gua­nyat”, afe­gint-hi “ara manem nosal­tres!”, com si la política del govern arribés dedi­cada a la perifèria. Viuen con­tents en la inòpia. En par­lar d'inde­pendència, la fra­ter­ni­tat deixa de tra­ves­sar l'Ebre. Raons i més raons emple­nen l'espai i hom s'adona que no forma part en abso­lut d'una expansió ter­ri­to­rial d'ide­als polítics deter­mi­nats, sols d'un sumand.

Els par­tits amb dues arrels fan veure que s'esti­men, quan en rea­li­tat sols es neces­si­ten. Sem­pre hi ha algú que té gal­tes i, sabe­dor que és neces­sari, es pas­seja com un gall de lluita amb cor­bata. No han estat entre ells mai d'acord per deci­dir on han d'anar! Diver­ses vega­des cam­pi­ons del món de l'estira-i-arronsa, volen i dolen. L'un es con­forma amb un cove, l'altre amb un minis­teri i el que amb bona fe i patri­o­tisme reclama un estat podria ser sacri­fi­cat sal­tant un pre­ci­pici. L'agraïment no exis­teix en política.

Res­ten els ide­a­lis­tes purs, amb la pàtria per damunt de tot. Poden fer grans dia­des, esta­dis abar­ro­tats, un cordó humà que arribi a s'Alguer sobre suros. Els bar­ce­lo­nins volen de capi­tal Bar­ce­lona, però agra­da­ria més un petit Was­hing­ton, Mata­de­pera, per exem­ple. Tor­tosa exi­geix un cinquè ter­ri­tori o la capi­ta­li­tat. Sem­bla que estem d'acord, però no ho estem en res. Com voleu que els ele­gits sàpiguen on van si el poble no sap que vol? Res és per­ma­nent. En Pep, que era rei, l'han des­tro­nat. Ha durat tres mesos!

Cata­lu­nya fa molts anys que no sap on va, és evi­dent. La veri­tat és que la direcció s'ha per­dut per molts motius: a) can­sa­ment amb la lluita per­ma­nent amb el govern de l'Estat per l'exigència de l'apor­tació, inde­guda i exces­siva; b) retard de 30 a 40 anys en les infra­es­truc­tu­res a càrrec de l'Estat; c) desin­for­mació a tots els nivells del que repre­senta la nos­tra apor­tació per a la majo­ria de les regi­ons espa­nyo­les, i d) foment pla­ni­fi­cat del ran­cor penin­su­lar envers nosal­tres. Si hi cabéssim, ens vol­drien en un zoològic.

Als lec­tors, és molt pos­si­ble que la lec­tura de la crònica no els hagi aju­dat a enten­dre on anem. No es pre­o­cu­pin, ningú ho sap. Jo tam­poc, és clar!