Negar el dèficit fiscal
La reducció selectiva d'impostos és també una opció que el Parlament pot estimar per a retornar benestar a les persones, des del treball a través de polítiques actives d'ocupació o simplement ‘drenant' menys el diner a la butxaca de les famílies
Escrivia un columnista conegut per oposat al procés sobiranista en un mitjà de la ciutat una forta diatriba contra els estudis de balança fiscal. Dels mites en deia ell. No toca aquí discutir amb major detall els errors en què incorria en les interpretacions que feia, naturals als biaixos i prejudicis ideològics dels quals partia. En efecte, en el seu al·legat i contra la serietat que predica arriba fins i tot a confondre els mètodes. El que assenyala com a “flux de beneficis” és en realitat el d'“incidència càrrega-benefici”, i no és aquest com erròniament diu “el que considera el rendiment econòmic de la despesa generada” (a l'inrevés: és el del flux monetari el que té en compte l'impacte econòmic d'allà on es gasta), i l'exemple dels usuaris del tren que utilitza d'imputació de “beneficis” per a criticar com a “provincià” el mètode del flux monetari és equivocat. No em resta sinó esperar que dels temes que li són acadèmicament més propis, i dels quals escriu sovint, en sàpiga més que del referit, del que crec toca d'oïdes. Opinar de tantes coses deu tenir aquest problema.
Negar el problema és sempre un mal remei. Ja es va intentar amb l'estat de les autonomies. La generalització a l'absurd a 17 de les competències autonòmiques que unes poques comunitats autònomes amb llengua i història, i sobretot voluntat de govern, reivindicaven, fou premissa per a tancar el procés plurinacional de l'estat per part del nacionalisme espanyol excloent. Fa vint anys que vaig comentar en aquest mateix diari com buscar limitar, per reducció a l'absurd, el que uns reclamaven per la impossibilitat (clara, no ho dubto, per dimensió, seny, know how) de donar-ho a tothom, podia semblar a curt termini intel·ligent (ministre Clavero Arévalo) però era un nyap i que, pel descosit, tard o d'hora, l'asfíxia el faria rebentar.
Amb el dèficit fiscal passa un poc el mateix. Malgrat el soroll que encara acompanya per alguns la seva estimació, a causa sobretot dels negacionistes de les balances fiscals, valorem el camí fet. Primer, es negava la possibilitat del seu còmput (ministres Solbes i Rato); ara Montoro es mostra confés de la bondat de la transparència i sembla que les fa calcular ni que sigui a becaris de FAES! Segon, es deia que el criteri del flux monetari era inacceptable; malgrat això, el 2007 fou reconegut almenys com a “complementari” per la Comisión de Expertos del Instituto de Estudios Fiscales, en la qual vaig poder participar. Tercer, avui ja comença a ser evident que aquest és el criteri més coherent amb la pregunta que les balances fiscals, almenys a Catalunya, s'intenta contestar, i que és, a més, el prevalent en els càlculs dels fluxos fiscals a Eurostat i fins i tot del nostre INE. Per acabar, la neutralització comença a ser acceptada, ja que no pot costar tant acceptar que tard o d'hora els deutes es salden.
Dit això, convé reconèixer que el saldo no fa per un agafa el diner i corre: valorada la capacitat recaptatòria de Catalunya a partir de les seves pròpies bases fiscals i assumida la despesa meritada, caldrà assumir un conjunt de despeses com a pròpies, que ara diuen es fan en nom de tots a l'Estat, si bé amb impacte centralitzat en la major part a la seva capital; en tot cas assumides per la Generalitat, si bé restaran saldo, sens dubte empenyeran impacte macroeconòmic sobre el territori; és clar, calculat tot sota la hipòtesi de tota la resta de coses iguals, que en el negoci de les ficcions i escenaris alternatius no em reconec avantatge comparatiu. Tampoc convé entendre el saldo residual com l'oportunitat per a construir un país de xauxa per l'increment indiscriminat de despesa pública: la reducció selectiva d'impostos és també una opció que el Parlament pot estimar per a retornar benestar a les persones, des del treball a través de polítiques actives d'ocupació o simplement drenant menys el diner a la butxaca de les famílies.
La possibilitat d'exercir el dret a decidir no es pot vincular democràticament al fet que el resultat d'aquesta elecció ens agradi pel valor que un grup doni a allò nou que es construeixi. Igualment amb el suport al tancament del dèficit fiscal: la capacitat de decidir què fer amb aquest és, en si mateix, el valor, i no la seva aplicació concreta, més o menys interessada fora de la voluntat majoritària dels electors.
En fi. El que sí sembla correcte de la crítica del que suposa el dèficit com a drenatge fiscal és que no es tracta d'un espoli: no tenim violència sinó lleis estatals a vegades aprovades pels propis representants catalans que s'han doblegat als interessos dels dos grans partits nacionalistes espanyols.
