Identitat europea

Des que l'ano­me­nada tran­sició naci­o­nal va arri­bar a l'agenda política cata­lana, un bon ple­gat de veus no han dei­xat d'adver­tir-nos dels perills que podria impli­car. Se'ns diu que això “divi­dirà” la soci­e­tat, que hi haurà un debat traumàtic, que al cap i a la fi la soci­e­tat cata­lana no té per què haver de deci­dir si se sent més cata­lana que espa­nyola, etc. Sobre els sen­ti­ments no s'hau­ria de fer política, ens diuen, encara que ben pen­sat no es deixa de fer una altra cosa. Tota política digna d'aquest nom implica una contínua apel·lació a la sen­ti­men­ta­li­tat dels ciu­ta­dans. També l'uni­o­nisme amb Espa­nya es defensa des de posi­ci­ons morals: se'ns para de no tallar els vin­cles, de con­ti­nuar sent soli­da­ris, de seguir llui­tant pel res­pecte al fet català dins el marc espa­nyol, d'aque­lla tan fra­cas­sada peda­go­gia, etc.

Dir que l'uni­o­nisme és neu­tre moral­ment i sen­ti­men­tal, men­tre que l'inde­pen­den­tisme apel·la als afec­tes –i que, per tant, és il·legítim i s'hau­ria de treure del debat polític–, és una com­pleta xim­ple­ria. En aquesta línia de pen­sar, també se'ns afirma que el sobi­ra­nisme s'engega per raons tèrbo­les, com per exem­ple tapar la cor­rupció pre­sent en algu­nes for­ces sobi­ra­nis­tes amb unes noves estruc­tu­res d'estat més con­des­cen­dents. D'aquest supo­sat pecat en queda automàtica­ment pro­te­git l'uni­o­nisme, però, ja que a ningú se li acu­di­ria dir que la Cons­ti­tució espa­nyola i la uni­tat del ter­ri­tori ser­vei­xen per ama­gar els escàndols de cor­rupció del PP o el PSOE. Quan s'està con­vençut que la pròpia postura política implica una supo­sada supe­ri­o­ri­tat moral, sem­pre s'acaba acu­sant l'opo­si­tor de tot un ple­gat d'indecències.

El ja cèlebre “cata­lans de merda”, pre­sent en el nos­tre pano­rama des de Luis de Galin­soga fins al des­tituït Car­los Gafo, delata que l'espa­nyo­lisme, la iden­ti­fi­cació amb els símbols, la llen­gua i trets espa­nyols, és per­ce­but per part de l'uni­o­nisme com un senyal d'una vir­tut supe­rior, davant de la qual només es pot ser un merdós quan hom comet la falta de negar-los o xiu­lar-los. Ser cata­lans, massa sovint, és com por­tar la lle­tra escar­lata. Però en lloc de dema­nar-se per què aquesta manca d'iden­ti­fi­cació amb els símbols d'Espa­nya, la reacció és de més ani­mad­versió i roïnesa, ali­men­tant futu­res xiu­la­des i fomen­tant la mútua ani­mad­versió.

En tot aquest procés hi ha també un com­po­nent que va més enllà de Cata­lu­nya, que afa­vo­reix l'eman­ci­pació però que, fatal­ment, també pot posar-li pals a les rodes. Estem vivint –sem­bla que en molts països occi­den­tals– una crisi de la repre­sen­tació política, que fa que es qüesti­o­nin les for­mes d'actu­ació i la uti­li­tat de la política democràtica a l'hora d'enca­rar la pro­blemàtica econòmica i d'atur. Des de Cata­lu­nya es per­cep que el poder espa­nyol és inútil i con­tra­pro­du­ent, però, en el fons, tota forma de poder polític està sent posada en dubte arreu d'Europa. No se sent que les ins­ti­tu­ci­ons siguin por­ta­do­res d'idees pel bé comú, sinó que són màqui­nes cegues, aten­tes només a la seva repro­ducció eli­tista –i cor­rom­puda–, empan­ta­na­des en una dinàmica que no té res a veure amb els pro­ble­mes de la ciu­ta­da­nia. O bé les noves estruc­tu­res d'estat català es posen des del pri­mer dia al ser­vei dels cata­lans, o con­ti­nu­a­ran repro­duint l'error que fatal­ment ha minat el des­encís espa­nyol. La crisi ins­ti­tu­ci­o­nal que viu Espa­nya, amb la seva cor­rupció d'alt nivell –que pot arri­bar fins al cap d'estat–, la inca­pa­ci­tat de fer qua­drar les direc­trius econòmiques de la UE, l'atur deri­vat de l'esclat de la bom­bo­lla immo­biliària, tot això acu­mula un des­encís majúscul, que a casa nos­tra cau sobre unes clas­ses mit­ja­nes que han estat sem­pre fona­men­tal­ment cata­la­nis­tes, però que ara s'han pas­sat al sobi­ra­nisme, no per cap con­versió ideològica ni per cap bata­lla intel·lec­tual entre par­tits en descrèdit per­ma­nent, sinó per la força de les cir­cumstàncies.

El sobi­ra­nisme és la cara d'un refor­misme radi­cal, l'únic que per­met que les nos­tres clas­ses mit­ja­nes somiïn encara en l'acció política democràtica com a res­posta de futur. La resta de clas­ses mit­ja­nes espa­nyo­les encara con­fien en l'uni­o­nisme, en part perquè l'orgull de la nació sem­pre és un bàlsam, en part perquè la divisió d'Espa­nya sig­ni­fi­ca­ria un cop molt gran també a la seva eco­no­mia. Que les clas­ses mit­ja­nes espa­nyo­les no tin­guin un pro­jecte engres­ca­dor –més que des­mem­brar el gran par­tit d'esquer­res tra­di­ci­o­nal en tres o qua­tre par­tits popu­lis­tes i espa­nyolíssims– dóna la mesura exacta de l'abast de l'enorme erosió de l'Estat. Aquesta man­cança, si es traduís en un ver­ta­der col·lapse econòmic, social i ins­ti­tu­ci­o­nal, podria cap­gi­rar radi­cal­ment les opor­tu­ni­tats del nos­tre seces­si­o­nisme.

Europa no aca­ba­ria per­me­tent l'apa­rició d'un nou estat si aquest fet implica empit­jo­rar les con­di­ci­ons de l'Estat espa­nyol, i tot perquè això aug­men­ta­ria la fac­tura de la UE cap a un ine­vi­ta­ble res­cat. La síncope d'Espa­nya és una opor­tu­ni­tat per al sobi­ra­nisme, però si acabés evo­lu­ci­o­nant cap a un esce­nari defi­ni­ti­va­ment dramàtic, esde­vin­dria una trampa fatal per a la tran­sició naci­o­nal.

No sé si la con­sulta podrà cele­brar-se o no, i si serà o no dins el 2014. Aquell mateix any, hi ha pre­vis­tes elec­ci­ons euro­pees, el mes de maig, unes elec­ci­ons que hauríem d'apro­fi­tar amb el vot per mos­trar una ver­ta­dera ambició sobi­ra­nista, fent con­fiança majo­ritària, i amb gran par­ti­ci­pació, a les for­ces polítiques cata­la­nes que tin­guin el futur estat català en el pro­grama elec­to­ral. Això tin­dria més força que qual­se­vol acte popu­lar –con­certs, cade­nes huma­nes, etc.– i demos­tra­ria un fet deci­siu: la iden­ti­tat cata­lana és fona­men­tal­ment euro­pea.