Compte a ofendre terroristes
A la diplomàcia europea li costa molt identificar un grup terrorista. Hezbol·là (que en àrab significa el partit d'Al·là) existeix des del 1982 però no ha estat fins aquesta setmana que han decidit incloure'n la “branca militar” en la llista oficial d'organitzacions terroristes. Distingir-hi una branca política d'una de militar és una exhibició més d'aquesta hipocresia que tan bé floreix en les anomenades institucions comunitàries. “No hi ha hagut mai cap diferència entre l'ala militar i la política”, ha dit un portaveu de l'organització en la seva pròpia televisió, que emet des de Beirut i no es caracteritza per la varietat d'opinions. Les cròniques confirmen aquesta proclama. En el logo de Hezbol·là, una de les lletres del mot Al·là s'eleva convertint-se en un braç que enarbora un kalàixnikov per damunt del globus terraqüi; no sembla pas que l'anàlisi simbòlica porti gaire feina ni que el missatge sigui gaire críptic. De banderes amb aquest logo, verd, sobre fons groc, no és estrany veure'n per carrers de ciutats europees en certes desfilades que hem convingut a anomenar pacifistes. Hezbol·là és una creació de l'Iran per imposar-se des del Líban, a partir de la població xiïta; divulga la mateixa doctrina de Khomeini, i les seves activitats bèl·liques, que inclouen matances indiscriminades de població civil en llocs tan distants de l'Orient mitjà com ara Londres o Buenos Aires, no cabrien en aquesta plana. Tot i així ha estat amb molta recança que els jerarques de Brussel·les han gosat fer servir el terme terrorista. Que fa un any matessin sis turistes en un aeroport de Bulgària sembla que els ha acabat de decidir –de fet, és un missatge bastant fort: s'estan acostant–, però de més grosses en passen per alt. Hi ha influït sobretot el fet que Hezbol·là actuï com un exèrcit auxiliar del dictador de Síria, i ara es veu que la UE està de part dels qui el volen enderrocar, que no són precisament una coalició de partisans demòcrates. Ja ens ho explicaran algun dia per què la caiguda del dictador de l'Iraq havia de ser una catàstrofe que desestabilitzaria la regió mentre que la del de Síria serà una meravella. La qüestió és que els estats europeus, parlant de pau a gent que no sap què vol dir, sense cap inversió suplementària en defensa i amb molts problemes a la rereguarda, s'estan embolicant en un conflicte que els ve una mica gros. Com diria aquell, xiïta o sunnita, qualsevol dels dos expansionismes islàmics et glaçarà el cor.
