Justícia, jutges i lleis

El conei­xe­ment que l'actual pre­si­dent del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, Fran­cisco Pérez de los Cobos, havia mili­tat en el Par­tit Popu­lar fins a l'any 2011 –és a dir, essent magis­trat d'aquest Tri­bu­nal–, així com el fet que no va reve­lar aquesta cir­cumstància en la seva com­pa­rei­xença davant de la comissió par­la­mentària encar­re­gada d'ava­luar el nome­na­ment abans de fer-lo efec­tiu, han des­en­ca­de­nat una con­fron­tació política de pri­mera mag­ni­tud. La Junta d'Anda­lu­sia es plan­teja la recu­sació de Pérez de los Cobos en els més de quinze liti­gis que té oberts amb el govern cen­tral, per tenir “seri­o­sos dub­tes sobre l'adopció de deci­si­ons per part del pre­si­dent del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, un cop cone­gut que ha estat mili­tant del Par­tit Popu­lar”. I la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya ha dei­xat clar que la presència de Pérez de los Cobos en les deli­be­ra­ci­ons sobre els nom­bro­sos con­flic­tes que manté davant del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal –en con­cret, 47– pot con­ta­mi­nar les sentències. D'entrada, el govern català no admet que aquest magis­trat pugui diri­mir afers com la Llei d'Edu­cació de Cata­lu­nya. L'argu­ment uti­lit­zat és que la militància del pre­si­dent del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal “con­firma la sen­sació” que pot haver-hi “con­tra­dicció d'interes­sos” quan hagi de deci­dir sobre els recur­sos que pre­senti el seu par­tit.

El pri­mer epi­sodi de la con­fron­tació oberta sobre aquest tema entre el Par­tit Popu­lar i el Par­tit Soci­a­lista ha estat el blo­queig d'una nova com­pa­rei­xença de Pérez de los Cobos davant del Congrés, al·legant els popu­lars que no hi ha cap pre­cepte en la Cons­ti­tució ni en el Regla­ment del Congrés que per­meti aquesta com­pa­rei­xença. Però aquesta no és tan sols una qüestió de lleis ni de regla­ments, com no ho és tam­poc la mateixa militància política dels jut­ges, pos­si­ble legal­ment en uns casos i pro­hi­bida en altres. La posició dels jut­ges din­tre d'un sis­tema jurídic és tan sin­gu­lar, que la con­for­mació del seu esta­tus no és una pura qüestió de mar­que­te­ria jurídica en què, filant prim, es pot arri­bar a una con­clusió o a altra. La posició dels jut­ges neces­sita ine­luc­ta­ble­ment un com­po­nent intan­gi­ble per ser ferma. Aquest com­po­nent és l'auto­ri­tat moral. Una auto­ri­tat moral que es fona­menta en la con­vicció social de la seva inde­pendència, de la seva impar­ci­a­li­tat, de la seva prudència i, tan sols en últim lloc, dels seus conei­xe­ments específics. Una auto­ri­tat moral que no la donen les lleis, sinó una con­ducta vir­tu­osa con­ti­nu­ada que fa pen­sar als que han d'ava­luar-la que estan davant d'un bon jutge. Una auto­ri­tat moral que –per exem­ple– és incom­pa­ti­ble en l'ocul­tació –com ha fet el pre­si­dent Pérez de los Cobos– de la seva militància en el Par­tit Popu­lar.

S'ha dit mol­tes vega­des amb raó que hi ha tres ofi­cis que exi­gei­xen als que els exer­cei­xen un plus de res­pon­sa­bi­li­tat. En efecte, els que jut­gen, els que curen i els que ense­nyen es tro­ben en una posició d'espe­cial exigència, a causa que la seva tasca inci­deix direc­ta­ment en la vida de les per­so­nes que estan –d'alguna manera– a les seves mans. Per alguna cosa va dir Napoleó que un jutge d'ins­trucció –un jutge penal– era la per­sona de més poder de França, ja que a les seves mans estava la lli­ber­tat, l'honra i el patri­moni dels encau­sats. No és estrany que l'his­to­ri­a­dor Al-Jusani, que va viure a la Còrdova del segle X, escrivís a la seva Història dels cadis (jut­ges) de Còrdova que l'ofici de jutge “és càrrega molt greu, lloc ter­ri­ble, ocu­pació impo­nent”. Un antic torero –el Guerra–, en ser inter­ro­gat sobre qui era el millor dies­tro de la seva època, va res­pon­dre: “Pri­mer jo, després ningú i després Fuen­tes”; de la mateixa manera es podria dir que, din­tre del sis­tema jurídic, el pri­mer és el jutge, després ningú, i dar­rere vénen els altres. Tan cab­dal és la funció del jutge i, en con­seqüència, tan rigo­rosa ha de ser la seva selecció.

Per cop­sar la pro­fun­di­tat d'aquest fet s'ha de tenir en compte que l'orde­na­ment jurídic –millor dit, l'ordre jurídic con­cret– no emana exclu­si­va­ment de la llei, sinó que és just –en cada moment històric– el que una soci­e­tat con­creta con­si­dera ade­quat al con­ve­ni­ent d'acord amb l'interès gene­ral, democràtica­ment defi­nit per les ins­ti­tu­ci­ons polítiques repre­sen­ta­ti­ves; s'ha de saber que no exis­teix la justícia abso­luta, sinó tan sols la justícia del cas con­cret; i s'ha de con­cloure que, pre­ci­sa­ment per això, la decla­ració del que és just cor­res­pon, en última instància i en cada cas, als jut­ges. En aques­tes idees es con­densa la tra­dició jurídica de Roma, en què enfon­sen les seves arrels tots els orde­na­ments jurídics euro­peus, més enllà fins i tot dels límits con­ti­nen­tals, ja que el dret anglo­saxó s'assem­bla més al dret romà que el con­ti­nen­tal, pel que fa al seu sis­tema de fonts (per la importància dels pre­ce­dents judi­ci­als) i pel seu sen­tit de la justícia. D'altra banda, l'acti­tud amb què un jutge ha d'enfron­tar-se a un pro­blema no s'esgota amb l'apli­cació sil·logística de la norma en què se sub­su­meix a pri­mera vista el supòsit de fet, sinó que ha de pro­cu­rar una sor­tida al con­flicte d'interes­sos exis­tent, de manera que, sense con­tra­dir fron­tal­ment la norma apli­ca­ble, aquesta s'inter­preti fle­xi­ble­ment per fer pos­si­ble la solució del pro­blema plan­te­jat d'acord amb cri­te­ris de prudència, que és –i no la justícia– la vir­tut jurídica per excel·lència.

El pre­si­dent Pérez de los Cobos hau­ria de pon­de­rar si està inves­tit de l'auto­ri­tat necessària per jut­jar. I si ho dubta, hau­ria d'actuar en con­seqüència. Dimi­tir pot ser un verb de con­ju­gació hono­ra­ble.