‘Tant pis pour lui'

El segle XXI és el segle de les dones. Si us hi fixeu, qui mou ara mateix el nostre país cap a la justícia i l'equitat són les associacions, grups, entitats, ONG... amb dones al capdavant. Hi ha excepcions, és clar (Justícia i Pau, el Banc dels Aliments, el Banc de Sang, etc., són menats per homes), però no em negareu el pes i l'empenta de les dones que porten en aquest moment les regnes socials del país. Parlo de l'Ada Colau, magnífica en la seva lluita contra els desnonaments; de l'admirable Carme Forcadell, que ha fet triomfar l'ANC; de la Muriel Casals, cap intel·ligent de l'Òmnium... I me'n deixo moltes, segur. Totes les ciutats tenen les seves dones: a Girona hi tenim la Pepita Perich de la Fundació Ramon Noguera, la Lluïsa Ferrer de l'Oncolliga, la Lluïsa Ferrer de la Fundació Síndrome de Down, la Lluïsa Geronès de l'Associació Àkan, la Piua Salvatella del col·lectiu de Dones en l'Església, etc. També és una dona, de Valladolid, la primera regidora d'un ajuntament amb síndrome de Down, cosa que ens dóna un missatge d'integració i normalitat extraordinari. Bravo, bravo! És una mica com si tot el que toquen les dones tingués una aura de rigor, perseverança i èxit: no són Mides però brillen com l'or amb llum pròpia. Per això necessitem més dones als consells d'administració dels bancs i de les grans empreses i als partits polítics, i en fi, a tot arreu, dones al poder, sense por i sense manies, per capgirar-ho tot.

Però hi ha una cosa que no puc entendre: l'eterna negativa de l'Església catòlica a obrir les portes a les dones. El papa Francesc m'agrada més que els altres. Somriu molt, va sense protecció per poder-se acostar a la gent i diu que ell no és ningú per jutjar els homosexuals. Però les dones... Ai, les dones! Les dones, no. L'Església és vella, buida i masclista, i ell ho sap, i sap que les dones l'omplirien, la farien jove, moderna i empàtica. En fi, ja s'ho faran. Tant pis pour lui, que diuen els francesos.