Qüestió de temps

En les meves vacances permanents disfruto especialment dels estius a la zona menys turística del Ripollès. M'agrada la calma del cel suspès, la calor seca dels migdies, la pluja de les tardes –malgrat sigui econòmicament i políticament incorrecta– i la fresca de la nit i matinada. El pas dels anys, dels minuts o dels instants han deixat de ser els eterns enemics, malgrat ser quan es fan més evidents les queixalades assassines del temps. La tortura de l'avorriment d'una tarda d'estiu a la meva adolescència, ara esdevé una anècdota. El retrobament amb la meva condició d'animal sedentari ha estat com un retorn a casa. Aquella que els nòmades cerquen eternament.

Mai com ara, a pocs anys de la seixantena, havia entès en tota la seva dimensió que el temps pot ser un tresor. Els malentesos que hi he mantingut al llarg de la meva vida es van convertint cada cop amb més celeritat en crostes de records i cicatrius. Després d'haver pretès canviar el món (The times they are a changin') cada vegada cerco la sorpresa en les coses que em semblen immutables. I no pretenc que s'interpreti com una actitud determinista. Quant d'atzar conté el determinisme i quant determinisme l'atzar? Jo no ho sé ni m'interessa. Potser només som la catifa on un Déu cruelment burleta juga als daus amb nosaltres. El temps deixa de ser l'etern enemic, que ens matarà i que quan volem que corri va lent i quan volem que vagi a poc a poc passa volant, i ens va fent costat, ens acompanya com un gos vell i fidel que no abandonarem mai més. La caiguda en el temps com un alliberament, com un espai comú, com l'exercici savi de la solitud. Ara és quan es manifesta millor en contraposició a la poca activitat. Ara que no em fa nosa em permet badar, ullar, escoltar i aprendre de les coses més simples. Ajuda a suportar la pesant càrrega dels records morts, però no enterrats encara. El dolor més que perforar-nos es sedimenta i la felicitat es deixa pessigar de tant en tant, com ha fet sempre. Alimentar-se, dormir, badar i estimar, i no necessàriament en aquest ordre, recuperen el seu sentit entre carícies i bufetades. Potser no és un bon final, però és el que ens mereixem. I als qui diuen que un amic és un tresor, els voldria recordar que tenir un amic requereix temps. Que el disfrutin tant com puguin en aquestes vacances.