Olive Kitteridge

Pot­ser no heu lle­git encara Olive Kit­te­ridge, el lli­bre que va fer gua­nyar el Premi Pulit­zer a l'ame­ri­cana Eli­za­beth Strout. Mal fet, poseu-hi remei aquest estiu. L'any 2010 Edi­ci­ons de 1984 el va publi­car en català. Si abans de començar-lo bus­queu res­se­nyes o crítiques publi­ca­des sobre el lli­bre, veu­reu que només es posen d'acord en una cosa, la més impor­tant: la seva qua­li­tat literària. En canvi, hi ha opi­ni­ons diver­ses sobre el gènere en el qual cal situar Olive Kit­te­ridge: novel.​la recull de relats, retaule de per­so­nat­ges, col·lecció d'històries. Aquest és, sens dubte, el gran encert d'Eli­za­beth Strout, encer­tar amb una fórmula ori­gi­nal per escriure un lli­bre inclas­si­fi­ca­ble. L'autora ens pre­senta un per­so­natge, Olive Kit­te­ridge, a qui aca­bem conei­xent com si fos una parenta no gaire llu­nyana. Ens hi anem fami­li­a­rit­zant gràcies al retrat que Strout ens fa de la seva vida quo­ti­di­ana, però també a través de les històries sobre els seus veïns, exa­lum­nes, parents, fins i tot aque­lles per­so­nes amb qui la pro­ta­go­nista només hi coin­ci­deix de forma esporàdica i casual, però que ens aju­den a fer-nos una idea del seu pai­satge vital. No he pogut evi­tar, en aca­bar la lec­tura, de for­mu­lar-me aquesta pre­gunta: si s'escrivís un lli­bre sobre mi, a l'estil d'Olive Kit­te­ridge, quins serien els per­so­nat­ges secun­da­ris de la meva vida que aju­da­rien al lec­tor a fer-se una imatge de tot ple­gat? Segur que al meu entorn hi ha –com a la novel·la– una pila de per­so­nes que tenen una història lle­gi­dora, grans per­so­nat­ges lite­ra­ris que em pas­sen des­a­per­ce­buts. La depen­denta del forn pot­ser ha vis­cut un drama fami­liar, el meu veí del quart pot­ser viu obses­si­o­nat per un record malaltís, aque­lla dona que conec perquè els fills van junts a classe pot estar vivint amb angoixa un matri­moni tenebrós del qual no sap o no vol fugir. I té les seves raons. Quin és el relat del llarg viatge de des­ar­re­la­ment del cam­brer que em ser­veix el cafè cada matí? Em faig el propòsit ferm de detec­tar aquests per­so­nat­ges, als quals pot­ser no gosaré inter­ro­gar, però segur que puc obser­var per després ima­gi­nar-ne les cir­cumstàncies i el pas­sat. Cadascú guarda a dins seu una gran història. És la filo­so­fia d'Eli­za­beth Strout. I la meva.