Lucena i el marquès
“Vostè s'imagina, per exemple, el president Tarradellas, paradigma de la dignitat política, donant una explicació tan pueril com la que vostè dóna?, oi que no?” Aquest exercici d'espiritisme el va formular el portaveu del grup socialista al Parlament, Maurici Lucena, a Artur Mas, durant la compareixença del president sobre la relació de CDC amb el cas Palau.
Aquesta obsessió dels socialistes catalans per Josep Tarradellas no és nova. De fet, entre els mesos d'abril del 1980 i de desembre del 2003, el PSC es va embolicar amb la bandera del tarradellisme per combatre l'estil de Jordi Pujol, el primer president democràtic de la nostra era. Després, durant les presidències de Pasqual Maragall i José Montilla, el fantasma de Tarradellas no calia per espantar els altres. Però, ara que CiU ha tornat a la presidència, també torna a passar el fantasma. Fa un parell de mesos, Pere Navarro, el primer secretari del PSC, es va encarregar personalment d'airejar els llençols de Tarradellas coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la mort del president de la Generalitat provisional.
A mi, que els socialistes catalans persisteixin a usar Tarradellas contra Mas, com ho van fer contra Pujol, em sembla que és la demostració més clara que el PSC és un partit amb poca història. El PSC és un partit que ha tingut dos presidents de la Generalitat, però els amaga i ha de recórrer a un personatge històric que, primer, va militar a ERC i, després va militar en si mateix. A banda, posar Tarradellas com a “paradigma de la dignitat política” fa venir ganes de riure. L'elecció de Tarradellas a l'exili, l'any 1954, és un episodi de més que dubtosa legitimitat. Tarradellas es va enfrontar a tantes com va poder de les organitzacions clandestines de l'interior i de les organitzacions resistents de l'exili. Tarradellas tenia un tarannà feudal, en la manera de viure i en el tracte amb els compatriotes. Tarradellas va negociar el seu cas particular, l'any 1977, al marge dels representants electes del poble de Catalunya. I, entre moltes altres facècies, l'històric republicà Tarradellas va acabar amb el títol de marquès, marquès de Tarradellas, en nomenament fet pel rei Joan Carles I.
Perseverar en Tarradellas és una estratègia del PSC, però usar-lo com a “paradigma de la dignitat política” és una perversitat. Ja sap Lucena que algun dels consellers del president Tarradellas va ser condemnat en més d'una ocasió amb penes de presó? Aquest és el “paradigma de la dignitat política”. Quin nivell!