La relliscosa judicatura

En una democràcia que s'honra de ser-ne ple exercici, la llibertat d'opinar i informar per part de l'engranatge de l'administració de justícia –amb totes les reserves que calguin– hauria de ser habitual, la norma. Els portaveus dels tribunals, rigorosament controlats, sols informen d'alguns trets i els especialistes dels mitjans han de recrear perillosament la imaginació i l'experiència de llegir entre línies per apropar-se a la realitat.

Si en els nomenaments dels membres dels tribunals intervenen –és sabut– els partits obertament, i les pressions de les institucions i de grups de poder denuncien els afanys d'obtenir domini –és un dir, és clar– en tal o qual tribunal, i els mitjans comenten, sense vergonya, les possibles composicions més o menys favorables als uns o bé als altres, llavors la imparcialitat, parenta directa de la democràcia, no queda en massa bon lloc, guanyi qui guanyi i es nomeni qui es nomeni. Tota la rocambolesca trama del nomenament de jutges és estranya, per no dir irregular. Es poden sentir expressions com aquesta: “En el Constitucional tenim a tals.” O bé: “En el Tribunal –el que sigui– som majoria”, i resten impàvids anunciant un possible control antidemocràtic de la justícia. D'altra banda, es nota, en els judicis difícils o de personatges rellevants, l'excessiva prudència emprada i, fins i tot, una certa por de posteriors conseqüències. Els procediments judicials actuals tampoc ajuden gens. Milers i milers de folis emplenats d'una literatura arcaica, sovint incomprensible per als no versats, amb què, durant dies, setmanes i mesos, compliquen la senzillesa, amunteguen les inútils consideracions, recorren el procediment emprat cercant escletxes per interferir, converteixen la simplicitat i l'evidència en complicacions i terrenys de dubtes i, el més negatiu, allunyen el dictamen final del procés, arribant, fins i tot, a pervertir-lo. Hom, observador atent del gènere humà, té la impressió que una bona part de la judicatura exerceix amb una prevenció excessiva, parenta de la por. Contrastada la meva opinió, he de dir que hi ha moltes persones que pensen el mateix. Veure circular pels carrers imputats en grans escàndols financers causa a la societat una sensació estranya de desemparament. “Com és possible?”, diuen els ciutadans. L'aplicació de la justícia hauria de ser temuda pels contraventors i no pas pels mateixos executors!

No han de ser fàcils les decisions dels jutges davant dels problemes rocambolescos –a vegades, més de consciència que tècnics o legislatius– que han d'afrontar molt sovint. El pitjor, però, han de ser les indignes pressions d'orígens inconfessables que de vegades han de tenir. Una nova i actual legislació i un renovat i modern procediment alleugeririen el treball, simplificarien la comprensió i dignificarien l'exercici de la justícia, sovint en terreny de dubte. El “Via fora, lladres!”, del 1714, s'hauria d'oir novament!