Una última història sobre rails

“Jo he fet les meves deduccions. A veure si l'he encertada –em diu un lector que se les dóna de perspicaç–. Fa uns quants dies que insisteix a parlar de trens. Després, ves per on, escriu d'un automobilista que s'ha quedat sense carnet. I jo penso: el nostre cronista dels dilluns és l'infractor que va ser sancionat per algun motiu que no ens explica i es veu obligat a viatjar en ferrocarril. Què? L'endevino? És vostè mateix el protagonista de totes les històries? I, per cert, es pot saber per què ha d'anar cada dia a Figueres?”

He de reconèixer que el lector fila prim. Però no l'encerta. Les coses són més senzilles del que sembla. El dia de Sant Joan vaig ensopegar tan estúpidament com se sol ensopegar i em vaig trencar el braç. Com que passava el juliol a Colera, he fet recuperació a Figueres cada dia, cinc dies a la setmana, tot el mes. I hi anava en tren perquè les circumstàncies no em permetien conduir. Us volia estalviar els detalls, però no ha pogut ser. Quedi clar: no era el conductor que esquivava suïcides, ni he hagut de recuperar punts del carnet. Les meves anades i vingudes amb el regional que uneix Colera amb Figueres tenen aquesta explicació tan senzilla. De tota manera, agraeixo l'interès del lector i admiro la seva perspicàcia. Realment, ho tenia tot ben lligat.

He parlat molt de revisors, o interventors, que passaven o no per cobrar el bitllet als viatgers que pujàvem a Colera. Fent balanç, us puc ben dir que, de tots els dies que he viatjat, només me n'han cobrat un de complet. Dels altres, només n'he pagat la tornada. Els diners estalviats els posaré a guany per al dia de demà.

El dimecres passat feia l'últim dels viatges. A Colera, la revisora va baixar del tren per assegurar-se que tothom pujava al comboi, va fer un senyal al maquinista i va enfilar-se al primer vagó, que casualment era el meu. “Avui em tocarà pagar”, vaig pensar. Però m'equivocava. La dona es dirigí decidida al compartiment del maquinista i va estar-s'hi tot el camí. Quan ja havíem passat Llançà i Vilajuïga, el tren va fer una parada estranya, aparentment innecessària. Pocs segons. Després, va engegar altre cop i avançà una estoneta a poca velocitat, accelerant i desaccelerant de manera maldestra per la plana. Semblava que qui conduïa era un aprenent insegur.

La meva imaginació em va fer pensar que la revisora estava fent un curset de conductor amb el nostre tren. Vaig recordar que la senyora Mercè Sala, quan era presidenta de Renfe, fa voler conduir un tren i ho va fer. Crec recordar que els treballadors professionals es queixaren de les sotragades que no podia evitar.

Ja ho veu el lector, jo també faig les meves suposicions. I poden ser tan equivocades com les seves. Però no ho podrem saber mai.