Al concert

Dissabte a la tarda, encerclades pels plàtans de la Devesa de Girona, xopades amb la suor de les causes compartides, sota les cartolines enlairades al cel per congelar el significat de la jornada en l'instant d'una fotografia, s'aixoplugaven totes les intensitats. Participant en el mosaic d'El Punt Avui hi havia també els que encara tenen dubtes sobre la independència però que no en tenen cap sobre el dret a decidir; els que representen els partits que, si tot va bé, ens duran fins a la consulta i els que troben que els nostres diputats s'entrebanquen en massa partidismes; els que ja estan satisfets amb una data marcada al calendari i els que consideren que és hora de començar a parlar també de continguts; els que sempre han militat al mateix bàndol i sempre han somniat els mateixos horitzons i els que mai havien comptat que el menyspreu espanyol també els acabaria mobilitzant a ells; els que canten Els segadors amb força i convicció i els que ho canten amb la mateixa força i convicció però preferirien que l'himne de Catalunya fos La Santa Espina; els que després riurien de valent amb les actuacions del rei Albà però que també van entendre des del primer moment, i sense cap limitació intel·lectual, que la vinyeta d'en JAP era en realitat un acudit de denúncia.

Les certeses i els dubtes, les impaciències i els temors, el coratge i la prudència, la gosadia arrauxada i l'estratègia calculadora. Tots ajuntats en les paraules de Carme Forcadell, que des de l'escenari acabava de deixar ben clar que aquesta no és una reivindicació contra el poble espanyol i la seva llengua, sinó a favor de tots els pobles i de totes les maneres de dialogar, a favor del dret a saber el que som i de la determinació pacífica a decidir-ho.