Arriba l'hora d'Europa

Fa temps que la Unió Euro­pea està absent de l'escena inter­na­ci­o­nal; fa temps que tenen més presència els estats mem­bres que no pas la UE com a con­junt, en els con­flic­tes forans. Posem per cas la tímida postura d'Ale­ma­nya res­pecte de la Líbia de Gad­dafi i la con­tun­dent aposta de França i el Regne Unit i la nul·la presència de la UE o la poca incidència en el con­flicte isra­e­lo­pa­lestí. Serà per la crisi econòmica que estem patint, o pel paper secun­dari dels càrrecs que hau­rien de repre­sen­tar inter­na­ci­o­nal­ment l'Europa unida, o per la per­cepció que té el món de l'Europa actual, o per l'hege­mo­nia que encara volen tenir alguns estats mem­bres, el cert és que la presència de la UE en l'esce­nari inter­na­ci­o­nal no para de min­var i, de fet, és evi­dent que, fins i tot els EUA, que abans es mira­ven pri­mer Europa, ara opten per obser­var els estats asiàtics, com ara la Xina o l'Índia, i d'altres emer­gents, com ara el Bra­sil o Sud-àfrica, amb el que el cen­tre de gra­ve­tat de la política i l'econòmica mun­dial es va des­plaçant de l'Atlàntic cap al Pacífic. Ara, però, hem assis­tit a un fet que no deixa de ser sor­pre­nent i alhora remar­ca­ble i que s'hau­ria d'apro­fi­tar per posar Europa al nivell que li per­toca. Em refe­reixo al paper que està tenint l'alta repre­sen­tant per a la Política Exte­rior, Cat­he­rine Ash­ton, en el con­flicte d'Egipte. La man­datària de la UE, tan­tes vega­des cri­ti­cada per la seva mínima presència en els afers inter­na­ci­o­nals, fins al punt que se li va adju­di­car el sobre­nom d'Absent, en al·lusió a les seves absències i al seu cognom, ara ha pres un paper sig­ni­fi­ca­tiu en el con­flicte egipci, fins al punt de ser la pri­mera figura política mun­dial que ha pogut visi­tar i par­lar amb el depo­sat pre­si­dent Mursi. No ha vol­gut que trans­cendís res de la seva con­versa ni del lloc on es va pro­duir, però és evi­dent que repre­senta un canvi d'acti­tud, pot­ser més vol­guda pels man­da­ta­ris d'Egipte que no pas per volun­tat pròpia, però impor­tant en qual­se­vol cas. Ara, però, el que cal fer és no atu­rar-se, no ama­gar el cap sota l'ala, com tan­tes vega­des ha fet recent­ment la UE. Ara, el que cal és apro­fi­tar el moment per fer una pro­posta de pau creïble i amb capa­ci­tat de ser apli­cada. És l'hora d'Europa; és l'hora que la UE recu­peri el poder de seducció i de lide­ratge a què ens tenia acos­tu­mats en alguns moments del man­dat de Javier Solana; és l'hora que el soft power euro­peu bus­qui ali­ats per fer pos­si­ble una pro­posta de pau per a Egipte i per a tots els estats afec­tats per la pri­ma­vera àrab, fins i tot Síria. Hem vist que els EUA ja s'han avançat amb l'enèsima pro­posta de pau per a Israel i Pales­tina que, malau­ra­da­ment, té mol­tes pos­si­bi­li­tats d'aca­bar com les ante­ri­ors, sense acords reals. Mal­grat això, si la UE és capaç de tro­bar i pro­po­sar la fórmula pel diàleg i la pau en els estats àrabs en con­flicte, serà una bona noti­cia per al món, però també per a la política exte­rior de la UE i per a l'auto­es­tima dels euro­peus i, a més, pot aju­dar a fer més pla­ner el camí de sor­tida de la crisi. És un d'aquells moment en què la política ha de tirar de l'eco­no­mia. No per­dem l'opor­tu­ni­tat.