Gibraltar, sí; Perpinyà, no

El mot ‘nacionalisme' té tants matisos que pot semblar contradictori englobar en una mateixa definició diverses formes d'entendre el concepte. Hi ha nacionalismes inclusius, n'hi ha d'excloents, n'hi ha de territorials, n'hi ha de sentimentals, i n'hi ha que barregen una mica de tot, o fins i tot varien depenent del moment històric. El nacionalisme espanyol oscil·la entre el sentiment de pertinença i el de possessió. Per a Espanya una nació no és un col·lectiu humà sinó un tros de terra on clavar un pal amb una bandera. Seguint aquest impuls, reminiscència de vells deliris imperialistes, de tant en tant als nostres benvolguts veïns els ve la dèria de reclamar Gibraltar. Tant és que els gibraltarenys discrepin d'ells. Tant és que sigui una mica absurd reivindicar Gibraltar i alhora defensar l'espanyolitat de Ceuta i Melilla.

No cal donar-hi gaires voltes. Són foguerades diplomàtiques destinades a fer una mica el fatxenda en hores baixes, a reforçar l'autoestima, a fer una mica de fumera a manera de cortina. Tanmateix, en aquesta pintoresca pruïja territorial sempre m'ha semblat curiós el fet que Madrid no reivindiqui mai les comarques catalanes del nord, escapçades fa una mica més de 350 anys. Ep, no pretenc pas donar idees al senyor Margallo. Simplement constato una realitat centenària que em sembla paradoxal. Paradoxal però alhora simptomàtica. En el fons, demostra que en el subconscient espanyol Catalunya és tan poc espanyola que la seva amputació no els causa cap dolor. En el fons, perdre Catalunya, per a un espanyol, no serà quedar-se sense una part d'Espanya, sinó sense una possessió.